El passat que torna

Albert Einstein va assenyalar en certa ocasió: “Vaig cometre un gran error en la meua vida recomanant que es fessin bombes atòmiques, però hi havia certa justificació, el perill que els alemanys les fessin.” Aquesta és una bona base argumental per la qual transcorre la història real de Melita Norwood, –a la pel·lícula Joan Stanley– una anciana típicament british arrestada el 2000 sota l’acusació d’haver estat espia als anys 40 a favor dels russos, a qui passava informació per desenvolupar la bomba atòmica, aprofitant la seua condició de física i treballant en la investigació nuclear britànica.

Trevor Nunn promou, tanmateix, més que una pel·lícula d’espies, una història d’amor, alhora que oscil·la entre dos èpoques, la dels fets, amb una jove idealista enamorada d’un comunista, i la de la tranquil·la octogenària en els interrogatoris a què va ser sotmesa. Nunn ho explica tot amb la temperància d’un cine anglès perfectament ambientat, i justificant en certa manera els fets, ja que aquesta informadora de la KGB creia que al tenir tots la bomba, cap no s’atreviria a utilitzar-la després dels fets d’Hiroshima i Nagasaki.

Aquí prioritza el romanç, els encontres i desacords, la traïció i el desencant, i la seua particular lluita personal. No és una pel·lícula d’espionatge a l’ús, tot funciona entre una època fosca i conflictiva, i en el temps en què una dona a la tardor de la seua vida ha d’enfrontar-se als fantasmes del passat, als fets, a la mirada pública, a la traïció davant de propis i estranys, i això ho protagonitza a La espía roja amb la mestria de sempre una actriu extraordinària, Judi Dench, un fet que dóna molt més lluïment a aquesta pel·lícula.