Els passos perduts

Quan un ultratjat Oscar Wilde va iniciar l’exili jugant-se la vida després d’haver estat empresonat a Reading per un plet mal portat amb el pare de la seua amant, va decidir adoptar el cognom d’un personatge sortit de la ploma del clergue Charles Maturin, Melmoth el errabundo, extraordinària novel·la gòtica a la qual l’unia no només aquesta fosca figura immortal que va fer un pacte amb el diable, sinó també un parentiu familiar amb l’autor de d’aquest ésser tan afligit, tan dissortat com ell mateix. Aquells últims anys els mostra Rupert Everett, que dirigeix i protagonitza aquesta pel·lícula amb tot l’excés i la passió que reclama la història, en aquell mal portat temps de penúria i vexació pels bulevards parisencs, pels cabarets de mala caiguda amb olor d’absenta, en aquest ésser de naturalesa desbordant i hedonista, sabedor del seu talent en cada frase, en cada situació per grotesca que pugui ser. Aquell autor que va conèixer la glòria, que va omplir els teatres de gent que aplaudia entusiasmada cadascun dels seus gestos fins, cada posat, cada paraula, després li va escopir a la cara quan va descendir als inferns, es va transformar per a tothom en un home pecaminós per la seua condició homosexual i va aguantar com va poder la ira dels ignorants. Everett dóna vida a un Wilde derrotat i nostàlgic en ocasions, desmesurat i sense possibilitat de redempció dels altres. Mostra tots els extrems de la seua passió, de la seua aventura amb el jove Alfred Douglas amb caires de tragèdia, d’amor fou; de la seua inclinació sexual portada fins a les últimes conseqüències, entre el fàstic d’un món embrutit i el record de l’home que va ser. La relació fidel amb els pocs amics que el van aguantar fins al final, en la seua mirada altiva embolicat en la indigència, en el seu viatge a Nàpols marcat per un intent de recuperar la pau que tant se li va negar però incapaç de subjectar els propis instints, que va patir i va fer patir perquè com ell mateix va escriure, “cada home mata el que estima”.

La importancia de llamarse Oscar Wilde arranca explicant un dels contes més bonics que existeixen, El príncep feliç, i com en la mateixa pel·lícula, aquesta trista història sobre la bondat es fragmenta juntament amb passatges de la seua vida, al sofriment callat d’una esposa, cap al trajecte a una mort prematura, la d’un geni que fins i tot amb ironia i en un estat lamentable, a poc d’expirar, va mantenir l’estil intacte quan mirant a la paret de la seua humil habitació va dir: “L’empaperat d’aquestes parets i jo mantenim un combat a mort. Un dels dos se n’ha d’anar.” Enorme Oscar Wilde.