Persistent memòria

C

ine polític, memòria crítica d’una pàgina negra sobre els fets esdevinguts al poc de morir Franco quan a Vitòria el 3 de març del 1976 la policia va carregar en el transcurs d’una assemblea de treballadors que instava a la vaga general causant cinc morts i més d’un centenar de ferits. Una tragèdia que ara rememora Victor Cabaco amb una pel·lícula que utilitza aquests fets intercalant una ficció que gira entorn d’una família immersa en els esdeveniments, així com una relació amorosa dins de la tempesta. Cabaco també utilitza material documental per remarcar la veracitat del que s’explica i col·loca una elaborada posada en escena de l’Espanya dels 70, de la mobilització davant de les injustícies laborals, dels joves idealistes, de cançons reivindicatives –Paco Ibáñez i el seu mític disc registrat a l’Olympia de París sona amb constància–, de la grollera i manipuladora repressió del govern, d’aquell moment d’una Espanya rància on tot estava prohibit a pocs mesos del referèndum del juliol. Aquest necessari cine social aquí es veu llastat en part per aquesta comunió entre realitat i ficció que no acaba d’encaixar, encara que hi hagi un gran esforç per donar credibilitat a la pel·lícula –el desallotjament a l’església així com la càrrega és encomiable– o quan els enregistraments reals de la policia deien coses com: “Aquí hi ha hagut una matança” o “Estem gastant totes les municions”, recordant aquest pressentiment de ràbia que vam poder sentir amb el documental Llach: La revolta permanent, firmat per Lluís Danés el 2006. De tota manera, Vitoria, 3 de marzo serveix per tornar a la memòria un passat que sembla condemnat a repetir-se sempre.