L'estat de les coses

En la pel·lícula argentina del 2016 El ciudadano ilustre, de Mariano Cohn i Gastón Duprat, un escriptor guardonat amb el Premi Nobel de Literatura torna després de quaranta anys d’absència al seu poble per rebre un homenatge i és allà on la seua aura d’home intocable en la seua bombolla de mite quedarà malparada a causa de la condició humana, amb l’amor propi ferit i, sorprenentment, el que prometia retrobament i honors es converteix en malson.

Aquest Un atardecer en la Toscana sondeja aquestes mateixes ferides des d’una altra perspectiva, però amb resultats paral·lels. Aquí és una dona la que rep tan distingit guardó, una escriptora polonesa d’origen jueu establerta al cor de la Toscana, a la idíl·lica localitat de Volterra, que la fotografia de Michal Dymek mostra des de la pura bellesa del paisatge, entre la verdor i la boira, entre la muntanya i el mar.

Un lloc adequat per a una escriptora i la seua reconeguda fama, per a ella i per a la gent que l’envolta i li aguanta els rampells de llibertat personal. Una dona entre la crisi emocional i una personalitat sense tamisos. El realitzador Jacek Borcuch ens porta amb mestria fins a l’interior d’un drama familiar revestit de normalitat, on l’entorn és un elogi a la figura d’algú famós en la comunitat, una comunitat que no dubta a donar-li el reconeixement que es mereix.

Moment en què tot es distorsiona i adquireix una atmosfera de tensió i ràbia mal continguda quan Maria Linde porta a terme un discurs políticament incorrecte després d’un atemptat islamista a Roma.

Unes paraules que no s’han entès des d’un esperit conciliador, sinó com una bufetada a la falsa moral, a la iniquitat política, a aquesta esquerda de tota humanitat.

Els seus secrets més íntims, la seua conducta independent, les seues petites rebel·lies ja no seran perdonades. Tot es tenyirà de tensió, de tristesa, que, tanmateix, va passant sense fer soroll, ficant-se en un territori idíl·lic però afectant els seus protagonistes, causant l’efecte d’una cosa que es trenca i no es pot reparar.Un atardecer en la Toscana parla d’una col·lectivitat que viu la por al que és diferent, a l’amenaça de l’altre i, també s’ha de dir, que ha anat tan bé a la política d’alguns per al seu propi impuls.

El cert és que amb un final tan tallant com reflexiu que apel·la a la consciència de l’espectador perquè sigui ell mateix el que tregui la seua pròpia conclusió, la pel·lícula ens condueix cap al món que vivim actualment, en el qual la paraula és també una ànima captiva.