Ballar a l'infern

El cine mexicà sembla guanyar la partida a d’altres cines de l’altre costat de l’Atlàntic que en el seu dia marcaven clars avenços en estil i noves fórmules per retratar territoris juvenils i d’adolescència rebel. Del cine argentí dels anys noranta, amb títols com Pizza, birra, faso, de Bruno Stagnaro i Israel Adrián Caetano i el seu retrat de delinqüència precoç i desinhibida, o d’aquella oda a la violència del cine brasiler com va ser Ciudad de Dios, de Fernando Meirelles i Kátia Lund del 2002, que deixava ben clar un present nefast i un futur pitjor per a la joventut de les faveles, en queda més aviat poc. Mèxic va sorprendre l’any 2014 amb Güeros, d’Alonso Ruizpalacios, un drama sense ínfules, en un pretès blanc i negre, i tan veritable que va col·lectar elogis i premis per igual, o sigui, molts.

Ara, el realitzador Hari Sama proposa amb Esto no es Berlín una mirada retrospectiva a la joventut que ell va viure en primera persona, en un país encasellat, clavat i totalment distanciat de moviments contraculturals europeus que afloraven en ciutats com aquest Berlín de la dècada dels 80 i 90. Sama se centra en el temps del campionat mundial de futbol de Mèxic’86 i en un jove, el seu amic i la germana d’aquest, de família benestant, en un aprenentatge subterrani cap al qual és contestatari, cap a noves músiques com el punk, fins i tot a recitar versos de Patty Smith i del poeta primerenc Rimbaud a classe.

Existeix un rebuig de la colla cap als canvis que tenen els seus col·legues, que passen d’un vandalisme light i videojocs a un territori que esclata en inconformisme total, en sexe i drogues dures, en art contestatari, en performances crítiques, en una vida de local nocturn.

Però a Esto no es Berlín també hi ha bifurcacions que caminen paral·leles, drama, descontentament, nucli familiar trencat, dubtes a l’hora de ser diferent de la resta, a resistir-se sense canviar el fons o de tenir al costat aquesta espècie de tutor que l’aconsella davant d’aquest món de noves sensacions subversives, rol que exerceix el mateix Hari Sama.

La pel·lícula retrata un moment a Mèxic on hi va haver aquesta espècie de revolució contestatària que va experimentar canvis radicals, aquest aire de llibertat àmplia per trobar camins d’expressió i creativitat, però també hi ha cert aire de moralina, d’avís dels perills d’estar a l’ull de l’huracà, del tribut que cal pagar quan es balla a l’infern. Això reblaneix el discurs, encara que els mexicans i el seu cine estiguin ara com ara al capdavant i no pensin frenar.