Aquella vella glòria

Aquest és el retorn al cine al cap de deu anys de Juan José Campanella, un dels grans realitzadors argentins després d’El secreto de sus ojos, encara que entremig hi hagi la producció animada Futbolín que, sent un gran èxit comercial, no ens situa dins del més que reconeixible cine d’aquest director que atresora joies a part de l’esmentada com El mismo amor, la misma lluvia, Luna de Avellaneda o El hijo de la novia.Los muchachos de antes no usaban arsénico, dirigida per José A. Martínez Suárez. El resultat d’aquest remake no desmereix, fins i tot existeix un aire decadent i còmic perfectament agafat d’aquella, a més de col·locar un segell distintiu de l’estil Campanella, aquest que dóna força i harmonia als diàlegs que són com agulles que es claven sense compassió en la resistència de l’altre, desarmant-lo o, al contrari, entrelligant-se amb extrema dolçor quan aquests s’entaulen entre éssers que s’estimen.El cuento de las comadrejas, bestioles que pul·lulen per la decadent i aïllada casa on tot passa, serveix per parlar-nos de l’intrusisme, del mal que pot causar el que ve d’enfora per modificar el que hi ha endins. En aquella mansió on perviu el record de temps daurats viu Mara Ordaz, una vella glòria del cine, una espècie de Gloria Swanson amb tots els tics inevitables de qui va ser aclamada i que ara habita en l’oblit al costat del seu marit, un actor de segona invàlid i fidel, a més de qui va ser el director dels seus grans èxits i el guionista d’aquests. Quatre personatges amb secrets inconfessables que des de la nostàlgia han creat un microespai on ja res no els afecta, on difícilment arribarà gent dolenta a trencar aquesta estabilitat de molta tristesa i no poca mordacitat. L’arribada de dos joves carronyers vindrà a trencar la rutina, a provocar un joc sinistre d’interessos i mentides.El cuento de las comadrejas és una comèdia negra en què la paraula és feridora, la condició humana miserable, enfrontant dos generacions en un joc macabre. Singular, divertida, ocurrent i astuta, perfectament sustentada per un repartiment de luxe on destaca l’experiència de la gran Graciela Borges i Luis Brandoni, la solidesa d’Óscar Martínez, la ironia de Marcos Mundstock, un dels pilars de Los Luthiers, i el saber estar de l’espanyola Clara Lago i Nicólas Francella, fan d’aquesta pel·lícula una delícia o, que és el mateix, una altra més de Campanella, que és moltíssim.