Interior d'una illa

Una frase d’Ingmar Bergman és definitòria: “Un director és un home amb tants problemes que no té temps per pensar.” Buscar arestes de la persona que ha exercit una de les influències cinematogràfiques més grans, els plecs d’una personalitat complexa, amb totes les seues virtuts i defectes, propicia una reflexió sobre les constants vitals d’una obra reveladora.

Fa un temps, el documental dividit en sis capítols titulat Tresspasing Bergman ens atansava a la seua parcel·la cinèfila, al seu arxiu personal, i que, després de la seua mort, no va poder evitar que revisessin aquesta miscel·lània de pel·lícules que ell veia en privat i interactuar-hi.

Després d’un altre documental recent, Bergman, su gran año, dirigit per Jane Magnusson, amb material i entrevistes de gran valor, arriba Entendiendo a Ingmar Bergman, que bé podria caure en la saturació si no fos perquè és fet des d’una admiració de cap manera complaent, des d’una òptica particular en la qual la directora alemanya Marguerite von Trotta, l’única seleccionada entre les onze pel·lícules favorites del realitzador suec per Les germanes alemanyes, pren el pols tant a la fascinació que li va produir en els seus anys d’estudiant El setè segell, en aquell París obert a la Nouvelle vague i on Bergman va aconseguir un punt de partida imparable a través de les crítiques de Truffaut o Chabrol, com a la personalitat del geni, a les seues flaqueses, als seus punts foscos, a la revisió d’un estil no només en el camp de la direcció sinó al teatre i en el guió, ja que en aquest últim apartat és on s’exposaven tots els fantasmes que habitaven al seu interior, la mirada cap als personatges femenins, a la pròpia infantesa que disseccionava i mostrava en el seu cine, a la seua visió de la vida i la mort, a la relació de parella, a les contradiccions i els comportaments de la condició humana.

Von Trotta dóna veu a figures rellevants com Liv Ullman, una de les seues grans muses, Olivier Assayas, Jean-Claude Carrière o Carlos Saura, entre d’altres, que en poques paraules analitzen el cineasta, sense obviar les carències afectives amb les doloroses paraules d’un dels seus fills.

Bergman va sentir al seu interior les pors de La hora del lobo, la solitud salvatge de l’illa de Faro, el seu complicat caràcter que va transmetre als altres mentre regalava una obra mestra rere una altra. Perquè quan es torna a alguna de les seues pel·lícules, com algú que rellegeix un llibre que el va marcar, és quan més a prop estarem de la importància que té el cine en les nostres vides.