El retorn a casa

El retorn a casa suposa un retrobament amb el que forma part d’un mateix, i al seu torn amb la realitat que fereix. I això és el que li passa al jove Sinan quan torna després d’haver-se llicenciat com a mestre, però sense un futur al qual aferrar-se, trobant-se a cada pas amb una ciutat que no proporciona assossec, amb personatges estancats al lloc, amb éssers que amaguen els seus sentiments, com aquesta jove amb ànima salvatge condemnada a tancar-se en la tradició, o l’amic ofès, o aquests discursos religiosos entre imams que marquen un pols a un país, Turquia, a mig camí d’una democràcia i dels més purs hàbits del passat.

El turc Nuri Bilge Ceylan és un poeta de la imatge, un cineasta que congela el temps, que estanca les imatges amb gran bellesa mentre executa reflexions constants sobre l’individu i sobre el que l’envolta, que articula profunds diàlegs que ressonen sincers i directes, on res no s’amaga, ni l’amargor, ni el desencant, ni les mateixes contradiccions que l’ésser humà provoca en els seus actes i paraules.

I en aquesta tornada al passat per part d’un personatge jove –en ocasions envanit i menyspreador, desil·lusionat en el seu intent de publicar un llibre que doni visibilitat a gent anònima– és quan el nucli familiar cobra aquesta importància vital, aquest xoc que el distancia, que el desvincula cada vegada més del seu propi entorn, sobretot amb la figura del pare, ludòpata però lliure de pensament, un ésser especial que no encaixa, que somia i que crea una atmosfera irreal dins d’un món real.

Aquestes peces destinades a mirar-se com en un mirall formen part de l’essència d’una pel·lícula perfectament narrada, que ens parla del paisatge exterior i de l’interior amb assossegada harmonia, pacientment en el seu extens metratge, sense importar si pot provocar rebuig o no en l’espectador perquè el que El peral salvaje proposa és d’una bellesa impecable, com un exercici de saviesa que se’ns regala sense regatejar temps.

Nuri Bilge Ceylan guarda la propietat d’extreure imatges que sedueixen per la seua perfecció i les reforça amb la paraula, amb tot el que vol explicar de l’ésser humà, amb el seu sentir i les seues imperfeccions, que també serveixen per construir-lo.

Seguint la línia de les seues magnètiques obres com Lejano, Érase una vez en Anatolia o Sueño de invierno, aquest cineasta tan particular torna a demostrar amb El peral salvaje que és un mestre artesà d’un cine condemnat a perdurar molt de temps en la memòria.