Made in Tarantino

Mentre que uns defensen Quentin Tarantino fins i tot en les seues pel·lícules més fallides, altres són selectius i destaquen aquelles que van fer entrar per la porta gran aquest totterreny que té la capacitat d’aixecar grans expectatives en cadascuna de les estrenes; com també hi ha els que en reneguen com si es tractés d’un càncer cinematogràfic. Amb Érase una vez en... Hollywood, hi haurà qui gaudirà i no li faltaran raons i, òbviament, qui en tindrà d’altres per destrossar-la a crítiques. El cert és que no s’arriba a la perfecció d’aquell rabiós Reservoir Dogs, ni a aquest complex entramat d’un cinema nou com va ser Pulp Fiction, però sens dubte, superior a altres experiments tarantinians que et deixaven fred.

Per a aquesta pel·lícula, aquest malalt de cine ha fixat la mirada a aquesta herència del serial televisiu dels seixanta, del cine de Sèrie B, de l’espagueti western al Sergio Corbucci, de les pel·lícules d’arts marcials protagonitzades per Bruce Lee, i gairebé a mode d’enciclopèdia enfebrada, ho homenatja tot com a història del mateix cine, del seu cine, aquest que va alletar als videoclubs, igual que aquesta obstinació a traçar una banda sonora que demostra singularitat en cançons recuperades per a aquesta memòria que acompanya les seues pel·lícules, i aquesta no és una excepció, fins i tot apostant per Los Bravos i el seu Bring a little lovin. Un bombardeig d’imatges i música.

I dins d’aquella dècada farcida d’imatgeria i de canvis, de cultura d’un temps de neó, de moviment hippy, de crònica negra a Hollywood, transiten dos personatges amb calat, l’actor d’una sèrie en clau de western i de pel·lícules d’acció Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) i el seu doble en seqüències arriscades Cliff Booth (Brad Pitt). Un amb la desmoralitzada voluntat de mantenir-se a l’ofici, l’altre, amic fidel, un tipus petri que serveix a Dalton per a tot. Hi ha uns codis de ser col·legues autèntics que marquen algunes de les millors escenes, escenes que deixen clar que DiCaprio és molt capaç d’un paper que al seu torn es revesteix d’altres papers, i Pitt mantenint aquest atractiu de noi dur que tant estima la càmera, alhora que reparteix unes hòsties tremendes.

Dalton és veí de Roman Polanski i Sharon Tate, en aquell fatídic 1969 i del cruel assassinat comès per la família Manson, però Tarantino ficciona la història real, se la fa seua entre mil i un detalls d’un temps ja passat. En definitiva, bé per a uns, malament per a d’altres, però sens dubte amb el seu estil, amb les seues senyes d’identitat. Això és inqüestionable.