Radiografia de la rancúnia

Resulta innegable que Paco Plaza es mou perfectament dins del gènere del terror i és molt capaç d’extreure de la quotidianitat, com va fer amb Verónica, un demoníac assaig sobre la por. Amb Quien a hierro mata, segueix sent inquietant utilitzant una cosa que depura i controla, una mirada cap a la gent corrent, concretament cap a una persona comuna, ben instal·lada a la zona de confort, familiar i professional, al qual un fet puntual li remou aquest caldo de cultiu que ha estat sempre als seus racons emocionals. La història ens remet a Mario, un cap d’infermers d’un geriàtric on tot transcorre amb normalitat fins a l’arribada d’un important narcotraficant, malalt i vell, però amb la lucidesa mental intacta. Un fet tràgic del passat als anys vuitanta a Galícia, quan la droga matava i destrossava famílies, obrirà un dilema interior entre l’ètica i la rancúnia.

Aquí hi ha sequedat i precisió en cada escena, una fotografia concisa i un duel interpretatiu intens i enèrgic de Xan Cejudo –que ha mort recentment– dóna mostres de quin és el seu rol i Luis Tosar, expert a dotar els seus papers de certesa en cada tret del seu rostre, en cada gest, amb aquesta capacitat d’enfundar-se el personatge fins a l’ànima, que converteixen Quien a hierro mata en un tempestuós thriller en el qual la llavor de la revenja assoleix proporcions severes i moments que congelen l’alè. Plaza compta amb la qualitat de desassossegar sense necessitat de sortir d’una realitat, simplement buscant a l’interior de l’ésser humà els seus plecs més ocults, sabedor que tots portem dins, malgrat la nostra singularitat de gent corrent, un monstre implacable.