L'amor i el temps

Una frase inicial presa de Victor Hugo que diu que “els anys més bonics d’una vida són els que encara no s’han viscut” pot orientar per on van les pulsacions d’aquesta pel·lícula de retrobaments tardans, d’aquells amants que es miren de cara cinquanta anys després, entre les boires d’una memòria que flaqueja en un i aquesta inquietud de visitar el passat en l’altre.

El prolífic realitzador francès Claude Lelouch va rodar el 1966 un dels grans èxits romàntics per excel·lència, estimat incondicionalment i odiat de la mateixa manera. Als 60, època de la Nouvelle Vague, la pel·lícula Un hombre y una mujer no era per al moment el camí a seguir.

El cert és que aquella pel·lícula, amb moments meravellosos –tot cal dir-ho–, també destil·lava la cursileria de l’enamorament al descobert entre un corredor de cotxes i una script. Un romanç per una Normandia bucòlica, aquells acostaments amorosos a Deauville, aquells tombs davant la platja i la passió parisenca en una estació de tren en un to un pèl afectat amb la composició musical de Francis Lai, força repetitiva, fins i tot pesada, però allà estava la bellesa d’Anouk Aimée que, encara que octogenària, encara conserva una classe i una mirada profunda, i un Jean-Louis Trintignant en un dels grans moments de la seua carrera, una parella guapa que a Los años más bellos de una vida repeteix amb un Trintignant ja gastat pels anys, davant la visita d’aquella mateixa persona que mai no va oblidar després de tants dies viscuts mirant una sola fotografia conservada.

En aquesta nova seqüela, Lelouch –va fer-ne una altra 20 anys després de la seua estrena– alterna moments d’aquella pel·lícula primigènia, quan ambdós eren joves i apassionats, en un espai temporal que permanentment s’enllaça amb el present, amb un home que ara somia impossibles, encara que amb la brillantor del que domina el que és real del que no ho és i somia; del qui aparca i obvia el que l’envolta i juga a despistar tothom. Només la presència de la dona de la seua vida –encara que van ser moltes les que van passar per aquell conquistador incorregible– li retorna tot allò que va estimar i va perdre.Los años más bellos de una vida té sobre totes les coses unes presències actorals impecables fins i tot en l’ocàs, i la bellesa de les paraules, la imatgeria de conquerir amb elles, com els grans poemes, treballats, profunds i que adquireixen més transcendència quan els recita algú que ha viscut prou intensament com per reconèixer de la primera a l’última paraula.