El lloc del pare

L’univers insondable i arribar als seus límits perquè un buit existencial es converteixi en la constatació del no-res més absolut, de l’acabament d’una recerca interior que ha anat alimentant la melancolia, la tristesa, la sensació d’abandó emocional del seu protagonista, un astronauta la missió del qual l’ha de portar fins als confins del sistema solar, on dos dècades abans va desaparèixer el seu pare en una missió anterior, creant un enigma, una introspecció tant professional com personal. James Gray ha dirigit Ad Astra basant-se en els pilars de l’obra El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, com ja va fer Coppola a Apocalypse Now, i aquell viatge al·lucinant del capità Willard a l’encontre del coronel Kurtz i les seues incògnites, i ho ha fet amb l’essència d’un personatge que, a través dels seus pensaments, ens obre la seua desassossegada ànima que amaga rere una cuirassa d’extraordinari professional, un home dins d’un temps en què la Lluna o Mart són territoris tan familiars com empobrits per l’ésser humà, formant part de les escenes d’acció més directes a la pel·lícula. Darrere de la bellesa d’una meravellosa estètica visual, Ad Astra se submergeix en un personatge que suporta malament la pròpia existència, el patiment, la solitud i la tendència a la incomunicació. Això ho reflecteix amb un gran domini actoral Brad Pitt, que transmet a través de la mirada tota la fondària de la seua aflicció en un treball de ciència-ficció que entre la calma i el silenci, entre l’elegància en imatges poderoses, promou dilemes morals i trobades amb el passat per fer front al present. Ja ho va dir Conrad a la seua novel·la: “Vivim com somiem, sols.”