L'ocàs de l'heroi

Existeix un cinema d’acció, de pura testosterona, de tipus durs com l’acer que, solets o en companyia d’altres amb un ADN similar, són capaços de no deixar canya dreta, d’arrasar-ho tot com un huracà. No els demanem a aquests resistents i petris personatges que tinguin més d’una raó de ser, són bàsics, el seu missatge és escarit i la resta és fúria desenfrenada. De la mà de Ted Kotcheff el 1982 va arribar Acorralat, amb Sylvester Stallone en el rol del soldat John Rambo que torna al seu país per rebre només hostilitat. Aquest heroi solitari, marginal i incomprès, aquesta màquina de matar activada, va caure bé, ens vam posar del seu costat, i això va propiciar més entregues que, tot i entretingudes, van anar perdent aquest aura de venjador motivat. Ara, de la mà de l’inoperant Adrian Grunberg, la referència del qual és haver ficat Mel Gibson en una presó mexicana a Vacaciones en el infierno, Rambo és el més semblant a un zombi, a un outsider de tercera, a un intent de film crepuscular que esdevé un disbarat i que funciona com a excusa perquè el veterà boina verd torni a massacrar gent dolenta mentre deixa anar escarides frases elementals que el justifiquin davant de tant canalla. El que abans era patriotisme un pèl reaccionari ara esdevé només estúpid, la violència és portada al paroxisme al segon tram de tan parca història i el seu venjatiu enfrontament amb el pitjor que ha trepitjat el seu ranxo marca llis i ras que després de la massacre no hi ha res, només una pel·lícula en què els espanyols Sergio Peris-Mencheta i Óscar Jaenada almenys diuen haver-s’ho passat ben enmig d’aquest caos ple de mexicans truculents. Com dirien per allà: “¡No mames, pinche güey!”