Deliciosa nostàlgia

Van passant els anys i les pel·lícules de Woody Allen tenen aquesta aura d’home savi que busca la discreció, aquesta manera de fer cine amb segell de comèdia que no eximeix certa tristesa, certa melancolia d’un temps passat que sembla millor.

Allen és pura memòria, memòria de Nova York, enamorat dels seus barris, parcs i carrers, dels cafès antics, de l’era del jazz, de les coses petites que van fer gran aquesta ciutat i que plasma en moltes de les seues pel·lícules com aquell que mira amb nostàlgia velles fotografies esgrogueïdes pel pas del temps.

Woody Allen sempre ha estat sincer amb el que ha volgut mostrar, amb aquesta tipografia idèntica dels crèdits en tots els seus treballs, en aquestes cançons recuperades que formen la llegenda musical d’èpoques daurades.

Per això no estranya que fins i tot el personatge central de Día de lluvia en Nueva York, Gatsby –una altra concessió al passat llustrós–, esmenti Irving Berlin o que ja des d’un principi soni I got Lady in the Rain, de Harold Adamson, o que el mateix Timothée Chalamet es marqui una peça cantant Everything happens to me, sens dubte una declaració de principis d’un cineasta que no canvia, que és fidel a un estil i que així serà fins al final dels seus dies, encara que digui que li importarà una bleda que després de mort llancin les seues pel·lícules al mar, sarcasme jueu d’algú que sap que la seua filmografia ja és en la memòria de tots, que és un element bàsic per entendre un cine intel·ligent i inimitable, en el qual cada frase, cada ironia, cada reflexió sobre la vida, la mort, el sexe o la importància de les coses sonen divertides o profundes a la boca dels seus personatges.

I Día de lluvia en Nueva York no és una excepció. És una història mínima que es fa important pels camins que va prenent aquesta parella jove decidida a passar un parell de dies a la gran poma, on ell li ensenyarà aquests llocs que evoquen el record, mentre que ella tindrà l’oportunitat d’entrevistar un director de cine. Gatsby és un desertor de la seua pròpia condició de noi de classe alta, es rebel·la i és jugador de pòquer amb sort, li avorreix la seua família sense saber els secrets que amaga i, esperant que la seua noia acabi la seua feina, es creuarà amb una altra que ve del seu propi passat, mentre que la jove il·luminada amb les estrelles de cine entrarà de ple en aquest món d’egos i mentides. Però això sí, sense que es perdi aquesta innocència que Allen no vol destruir, perquè al cap i a la fi és un romàntic i li agraden els finals feliços, com els d’abans.