El cor del bosc

Arbres talats per fantasmals màquines que avancen arrasant entre la boira nocturna. Un home que torna a casa després d’haver estat a la presó amb l’etiqueta de piròman com a llegenda enganxada rere els seus passos. Una mare arrelada a la terra amb profunda saviesa del lloc que habita, una dona pacient i resistent com aquesta naturalesa que els rodeja, i el ressentiment dels veïns entorn d’un ésser no acceptat que com una maledicció sembla que l’acompanya el foc.

O que arde és una pel·lícula d’una profunditat que desconcerta, d’una bellesa sense artificis en un paisatge que s’endevina entre la boira, humit i rigorós, una Galícia ancestral entre la verdor i la pluja que hipnotitza, tant com les flames que marquen una terra que agonitza des de dins. Un mode de vida ancestral que convida a la contemplació, a la mirada, on el temps no existeix, deixant en l’aire gairebé documentalment un mode de vida, uns silencis atàvics que acompanyen Amador, estigmatitzat, tan sols protegit per aquesta anciana que escolta del seu fill l’animadversió cap als eucaliptus, a les seues arrels que tot ho asfixien i que fan patir, una cosa que es converteix en sinònim d’aquest mateix home. “Si produeixen sofriment és perquè pateixen”, contesta la mare amb la saviesa dels anys viscuts. Laxe, després de Todos sois capitanes i Mimosas, es consolida com un dels directors més profunds, més interessants i purs del panorama cinematogràfic, un home que aquí al costat de la impressionant fotografia de Mauro Herce ha arribat fins al cor del bosc, al més profund de l’ànima humana, al centre d’un foc devastador que tot ho destrueix.