Una aventura d'amor

Aquesta no és una pel·lícula fàcil, requereix admirar-la des de la seua vocació d’història de profund sentiment afectat, d’una dolçor extrema entre el més cru de l’hivern en un temps distòpic, en què la relació entre un pare i la seua jove filla ha de ser cenyida, forta, inseparable, atesa la situació del món hostil que els envolta.

La luz de mi vida, film en el qual l’estimable Casey Affleck exerceix de gairebé tot, director, guionista i actor, és una història de supervivència, com ho era la magnífica La carretera, dirigida per John Hillcoat, basada en la novel·la homònima de Cormac McCarthy, en la qual un pare i un fill buscaven un lloc per viure lluny del caos que els envoltava. Hi ha certs vincles entre les dos pel·lícules, en l’aprenentatge i l’esperit de protecció, en els perills a què s’enfronten, a aquesta relació en ocasions difícil entre un adult i algú que no va tenir una infantesa com cal, aquesta fugida cap endavant que arrossega pena i angoixa a través dels records d’altres temps millors.

A La luz de mi vida una pandèmia ha acabat amb les dones, i un món d’homes brutal, amenaçador i violent marca cada pas que es fa.

Caleb i Rag creuen boscos frondosos i humits, es retiren dels llocs habitats, es crea un instint extrem, una desconfiança cap a qualsevol presència, i així fins a trobar refugis efímers, sempre amb la sensació de quedar exposats a la barbàrie.

Però hi ha una profunditat en aquest treball desposseït d’artificis, que es mou entre el minimalisme, que es fa pausat i reflexiu i entra dins de l’ànim d’un home que fa el que pot perquè la seua filla conegui les coses elementals de la vida, que pugui discernir sobre el que és moral, sobre el que cosa representa ser qui és, una lluita interior que en ocasions el deixa indefens, sense poder evitar la seua tristesa, perquè el món que habiten no promet ser millor, que és i serà igual o pitjor, i perquè el temps passat, quan eren una família, quan tot era una aventura d’amor, ja no existeix.

Aquest pla amb mínima llum dels dos personatges a la tenda de campanya, en què Caleb es reinventa la història de l’Arca de Noè per convertir-la en un conte meravellós d’una parella de guineus al costat de la seua filla, intel·ligent, incisiva i especial –extraordinària la nena Anna Pniowsky–, en una escena senzilla que dura gairebé un quart d’hora, pot semblar-los fins i tot avorrida, però és on batega l’ànima d’aquest sobri treball, en aquells moments d’una pau que difícilment trobaran entre el fred, la neu i els homes.