Viure del 'cuento'

Traslladar el conte clàssic a la gran pantalla no dóna per a més i del pobre Charles Perrault, creador de La bella dorment, només queda el record de nens d’altres èpoques. La Disney, que en això de fabricar sobre el que ja està fabricat és experta, va fer un gir radical a la història i va estrenar Maléfica, amb poder en efectes i criatures, amb un protagonisme total cap a aquella bruixa a la qual va ferir l’amor i que es va convertir en una dolenta sense vocació de ser-ho. I allà hi havia Angelina Jolie que tot ho eclipsava, i, esclar, va ser un èxit comercial rotund. Com que dèiem que Disney no fa res sense que hi hagi una intenció darrere, doncs cinc anys després ens presenta aquesta seqüela, Maléfica: Maestra del mal, i ho fa amb éssers fantàstics de totes les mides i colors, un casament reial per unir aliances entre la protegida de la que en teoria és la dolenta de la pel·lícula encara que no a la pràctica, i un fat príncep, i tots disposats a ser feliços i menjar anissos. Però la carta aquí la juga la gran Michelle Pfeiffer, que pren el rol de reina cínica i pèrfida a la perfecció sota aquest rostre de la gran actriu que és. I la Jolie i la Pfeiffer salven el que en realitat és una història plena de detalls inconnexos, en la qual gairebé tot és secundari, fins i tot l’aparició d’éssers alats parents de Maléfica que semblen sortits del planeta Mongo de les històries de Flash Gordon, tot en benefici de l’espectacle que és el que predomina entre cursileries diverses i discursos de manual. Perquè cal continuar vivint del cuento. Però resulta que, al cap i a la fi, el que un digui o pensi sobre aquesta pel·lícula té molt poca validesa veient la cara sorpresa i entusiasmada del meu nebodet al sortir de la sala. A ell què li has de contar?