El cau del talp

Durant la guerra i la postguerra civil espanyola es denominava talps tots aquells que es van ocultar durant anys de les represàlies, de les revenges, de les delacions i les sagnants passejades. Homes que en molts casos van estar dècades ocults en amagatalls o en zulos camuflats a les seues pròpies cases, veient la vida passar a través de petits forats o en escapades silencioses per una casa a les fosques, sempre en tensió, temorosos de ser descoberts i comptant tan sols amb la complicitat de les seues famílies. Aquest encobriment els convertia en fantasmes que envellien sense poder sortir al carrer, esfumant-se en els dies marcats en calendaris i tan sols comptant amb la fidelitat de dones que patien i mentien per vetllar pels seus marits amb els quals mantenien esporàdiques relacions a les ombres, o veient com els fills creixien des de l’altre costat de la paret. La trinchera infinita és una pel·lícula sobre el temps estancat, sobre la por i la tensió, narrada en un andalús tancat de poble que atorga veracitat al relat, a aquest inici ferotge de persecució i mort, a l’obsessiva ànsia de revenja de veïns enfrontats i a la mala sort d’habitar en el bàndol que vol matar l’Higinio, al qual la seua esposa Rosa cobreix davant de tot i de tots. Aquesta és una història de supervivència visceral, en la qual Antonio de la Torre i Belén Cuesta es posen en el seu paper fins a l’ànima dins d’una pel·lícula que asfixia, on els sentiments són devorats pel silenci i per un terror vençut tan sols quan els talps van ser amnistiats el 1969, trenta anys després, per poder sortir a respirar un aire que semblava no portar tant d’odi com el que els va enterrar en vida.