Menjar o morir

El hoyo és una pel·lícula realment estranya que busca en una distòpica societat futura –o no tant– reflectir una anàlisi brutal sobre el comportament humà, sobre l’estructura moral i amoral de la societat, un estudi de com funcionen les coses portat fins a l’extrem.

Aquesta producció amb segell basc, que es va emportar diversos premis al passat Festival de Sitges, ens tanca –i ho dic gairebé amb literalitat, ja que angoixa, asfixia i desespera molt– en una espècie de presó l’arquitectura freda i monolítica de la qual s’edifica sobre nombrosos nivells. Un lloc on es pot ingressar voluntàriament o per obligació, detalls que queden dispersos i gairebé ignorats en l’argument, i on un cop al dia baixa una plataforma amb menjar.

Per si mateix, a l’inici d’El hoyo assistim a l’elaboració de suculents àpats, en una extraordinària mostra culinària que va descendint pis a pis o bloc a bloc, on es troben tancades les persones de dos en dos. És allà on naix la primera presa discursiva sobre la construcció de la nostra societat, ja que els del nivell u, durant un breu espai de temps, podran degustar en primícia les exquisideses i, a mesura que la plataforma descendeix, van quedant les sobres fins a arribar a la total absència d’aliments.

En aquest inquietant treball en què la supervivència és la clau es troba el personatge central, un home quixotesc que intentarà rebel·lar-se davant d’una bogeria que no té final. A més, una espècie de loteria farà que cada mes s’ocupin diferents plantes, i si toca més amunt, serà més suportable, tot i que, esclar, serà al contrari si toca més avall.

Vist així, El hoyo sembla un relat de ciència-ficció més o menys suportable, però el salvatgisme i la desesperació porten a situacions autènticament gore, en les quals fins i tot el canibalisme és present i l’hostilitat es fa propietària del lloc.

L’actor català Ivan Massagué pateix l’indicible i resulta absolutament bàrbara la seua situació, al costat d’un company d’estança fredament calculador i terrible que troba a cada cosa el costat més obvi, paraula que utilitza fins al cansament un Zorion Eguileor que amb aquesta pel·lícula aconsegueix molts punts per alçar-se amb el Goya al millor actor de repartiment. El hoyo guarda claus de títols entorn de gent tancada i amenaçada com succeïa a Cube, però aporta a més de dosis de pura i eficaç crueltat el seu esperit rebel, encara que en el tram final tot quedi una mica dispers, ja que el sofriment supera de molt el missatge.