L'escriptor al seu laberint

Hi ha alguna cosa en aquesta pel·lícula del tot atraient i és que adapta un conte d’un gran escriptor americà, John Fante, posseïdor d’una literatura autèntica, brillant, realista i directa. De Fante, que va ser guionista a Hollywood i del qual s’han portat diverses novel·les al cine, coneixia el seu alter ego Arturo Bandini i les magnífiques novel·les Espera a la primavera, Bandini i Pregúntale al polvo, però no Henry Molise –aquest escriptor en crisi creativa i familiar creat per Fante–, ni el llibre Al oeste de Roma, en el qual es troba Mi perro idiota, història en què Yvan Attal s’inspira per dirigir i interpretar les misèries d’un home que, després d’haver conegut l’èxit amb una novel·la, es troba en un dic sec, buit i amargat amb tot el que l’envolta, especialment, quatre fills amb els quals no té cap química, que desitja perdre de vista, i una dona amb qui el separen més coses de les que els uneixen. El personatge és cínic, lamentós, somia amb el que va desitjar i no va tenir, conèixer dones boniques i asseure’s en terrasses romanes que l’inspiressin, i no amb una vida de fracassat cinquantí amb un entorn familiar fragmentat. Tot fins a l’arribada casual d’un enorme gos, que es converteix en aliat i el qual anomenarà Estúpido.

La pel·lícula bé podria caure en la típica comèdia de grup familiar amb gos, fàcil, ximple, estereotipada, però no. Buenos principios és àcida i mordaç, pica on fa mal encara que busqui amb constància reconstruir-se –una cosa que John Fante no faria– i es desmembra íntimament amb reflexions constants sobre la vida i el fracàs, sobre els dies perduts i com recuperar-los. Tot plegat mentre el coniller es mou al seu aire.