En un país miserable

Gran part del bon cinema espanyol es desenvolupa des de l’àmbit rural, des d’un temps fílmic en el qual el paisatge és personatge i el drama és de qui l’habita. I, també, aquest cine li deu molt a les pàgines que han revelat històries profundes emmarcades en el no-res, en la literatura que ha posat imatges a solituds i infortunis de gent anònima d’una Espanya malparida, cruel, sinistra i desoladora des que un temps de derrota va conquerir l’ànima de molts homes.

Intemperie, la novel·la de l’extremeny Jesús Carrasco, és una d’aquestes obres que des de la seua publicació el 2013 ja era estampa que quedava gravada a la memòria abans de convertir-se en cine. És una novel·la en la qual es mastega la pols, en la qual el buit ho inunda tot, la maldat dels homes resulta evident i l’amistat és un llaç tan fort com amarg.

L’andalús Benito Zambrano, que amb Solas va aconseguir afirmar-se com un dels directors més prometedors del panorama espanyol i el solc del qual es va anar diluint, es reafirma anys després amb aquesta pel·lícula que és una ferida oberta a la memòria, a al cap d’uns quants anys d’una guerra civil en la qual la gana i el servei era insuportable, en la qual un capatàs reflecteix aquests maleïts fantasmes que s’apropiaven el lloc i la seua gent, que els maltractava i els degradava al costat dels seus gossos servils, miserables fanfarrons sortits d’un exèrcit d’ombres que es va apropiar tot un país campant al seu aire per una misèria o un cop del feixista amo del lloc.Intemperie mostra la fugida d’un nen d’un jou que li robava la innocència i d’uns homes que el persegueixen perquè torni a ser joguina del que mana a la zona. La trobada casual amb un cabrer, carregat d’experiència, vell soldat derrotat, solitari i dur com la terra que trepitja, crearà una amistat tancada, insondable, fidel fins a les últimes conseqüències.

I en aquesta amenaça latent que els pertorba, en aquesta crueltat que s’adverteix i destil·la la pel·lícula en escenes tremendes, està subjacent aquesta espurna de supervivència i una mirada a una terra àrida, polsosa, marcada per la sequera entre pous amb fils d’aigua, en la insolació del camp erm, estèril, en els seus racons i coves, en la indigència d’aquests éssers que amb prou feines es distingeixen de l’entorn. Amb ànima de western sec i desencisat tant en el desenvolupament com en el desenllaç, Intemperie inquieta i molesta perquè en el seu realisme no hi ha la complaença, tot té un regust trist, pesarós, de derrota moral en un país maleït que no va voler saber res de la llibertat dels homes.