Els que pinten cases

Una càmera avança, creua passadissos i estances d’una residència d’ancians fins a arribar a un personatge senil que ja viu en l’oblit i que ens comença a narrar quaranta anys de la història d’una Amèrica mafiosa, poderosa entre les ombres, cruel i implacable que anava deixant al fons del riu un arsenal d’armes homicides. I qui millor que un geni del cine com Martin Scorsese per detallar sense pressa, dominant cada seqüència, la història d’aquest home que ens parla, Frank Sheeran, un camioner, fred veterà de guerra que per casualitat entra en el cercle de l’hampa de la mà de Russ Bufalino com a sicari o, com ells mateixos defineixen en el seu diàleg xifrat, com el pintor de cases, i també mà dreta del líder del sindicat de camioners, el totpoderós Jimmy Hoffa, enfrontat al clan Kennedy, i que va desaparèixer sense deixar rastre, una cosa que El irlandés es dedica a revelar partint de la novel·la de Charles Brant Jimmy Hoffa. Caso cerrado, així com dels codis d’una organització que es movia per lleialtats il·limitades, amistat i pressió, sentències i ambició calculada, tot i a costa de quedar exposats davant del seu entorn més íntim, familiar –la mirada de la filla de Sheeran (Anna Paquin), que tot ho endevina, és definitòria– i on el remordiment es mastega en solitud. Amb uns actors extraordinaris que ningú no descobrirà a hores d’ara, un De Niro molt còmode com a assassí amb consciència de ser-ho, un Pacino desbocat com un Hoffa resistent i un Pesci reposat, calculador i letal, transcorre una història que marca un punt referencial a les grans pel·lícules de gàngsters d’un Scorsese savi. Un llegat que esdevé indiscutible història del cine.