Robar al lladre

En el vocabulari popular argentí, un gil és una persona innocent, fàcil d’enganyar, força ximple, i la pel·lícula de Sebastián Borensztein ens mostra un nombrós grup d’aquests individus, benintencionats i confiats sense saber el que els cau al damunt. L’any 2000, a un servidor li va agafar de ple el famós corralito a Buenos Aires i creguin-me, un país paralitzat, estafat i arruïnat, tret dels barruts de sempre que en tot moment pesquen en aigües tèrboles, resulta terrible, difícil de digerir.

Basada en la novel·la d’Eduardo Sacheri La noche de la Usina, aquesta pel·lícula amb segell argentí fins a la medul·la ens remet al drama explicat en to de comèdia coral d’una vilesa duta a terme a Alsina, una petita població de la província de Buenos Aires on un grup de treballadors van voler tornar a reobrir una empresa a tall de cooperativa i per fer-ho una realitat van unir esforços i els estalvis de tota una vida que van entregar al banc just abans de la gran hecatombe. Van ser milers de dòlars que es va apropiar un advocat aprofitant la informació de primera mà d’un empleat de l’esmentat banc. I és en la indefensió, en la certesa d’haver estat uns veritables giles, on naix una pel·lícula que recorda els grans treballs del cine argentí, aquests que reflectien sentiments i voluntats de gent senzilla que, davant de l’adversitat, s’unien i formaven un equip per recuperar el que s’ha perdut i, de passada, per donar una lliçó moral als que no la tenen. Sebatián Borensztein, director de la celebrada Un cuento chino, reuneix a La odisea de los giles un repartiment de primer nivell amb Ricardo Darín al capdavant en un rol sense floritures, que no segueix els patrons dels seus darrers treballs. El col·loca arran de terra al costat dels altres, havent de suportar una tragèdia personal i al seu torn, col·laborar en el propòsit del grup de robar a un lladre. Al seu costat, Chino Darín, units en aquesta pel·lícula que també s’enriqueix de l’aportació de Luis Brandoni, un gran, un actor sense fissures, creïble, àcid, mordaç, en un paper de vell anarquista amb voluntat de fotre el poderós.

Hi ha tipus amb poques llums, altres de fidels peronistes, una veterana empresària amb un fill amb el qual no sap ben bé què fer, i així, formant un mosaic humà d’una realitat argentina, de la quotidianitat de gent senzilla posada en una història rocambolesca perfectament teixida, d’aquestes que recorden fins i tot aquell cine italià de Mario Monicelli o el social d’Héctor Olivera, en què els giles estaven carregats de molta humanitat.