Les arrels del mal

Reconec ser una de les poquíssimes persones que no han llegit res del gran èxit literari de Dolores Redondo. Aquesta Trilogia de Baztan que qui l’ha gaudit m’assenyala que no pots deixar-la, que una pàgina et porta a l’altra amb ansietat.

I comptant amb legió de seguidors, s’ha portat al cinema. Va aconseguir una primera entrega, la primera novel·la, El guardià invisible, que va defraudar propis i estranys, que no va saber captar l’essència de les lletres impreses en un continuat suspens.

Ara s’estrena la segona part, Legado en los huesos, en la qual sembla que conflueixen tots els nusos narratius, on tot és difús per al profà, en la qual les trames i subtrames deixen el no-lector en un clar fora de joc, i malgrat tot, la pel·lícula pot admirar-se des del seu propi esforç per ser un thriller amb la mentalitat d’arribar al fons de les arrels del mal, o com assenyala el pare Sarasola (Imanol Arias), no únicament interessant-se en els casos de persones despietades i cruels que gaudeixen causant dolor, sinó en l’essència mateixa del mal.Legado en los huesos ens parla d’aquesta indefensió infantil traumàtica amagada dins d’una dona investigadora a la qual se li obre el front de ser mare, i aquests fantasmes que tornen ferotgement a la seua vida, una Amaia (Marta Etura) enredada en un ambient nociu en el qual la bogeria, la mort i el que és malsà es fan amos d’aquesta història emmarcada en uns llocs tan extraordinaris com colpidors. Aquesta pluja incessant, una atmosfera angoixant, la naturalesa que es desborda i tot ho inunda, forma part d’una construcció depurada que deixa molt més bona impressió que el seu titubejant inici de trilogia.

Malgrat tot, i sense coneixement del detall, de la imatgeria de cada lector a l’hora de construir-se aquesta història per a si, i d’aquesta manera poder convertir-se en jutge en el seu transvasament cinematogràfic, li sobra una mica aquest joc entre pel·lícula policíaca que es revesteix de drama, aquesta fixació per l’àmbit emocional que per moments amenaça d’ennuvolar la intensitat de tan complex relat, on s’endevina que res no és el que sembla ser.

Sent difícil sorprendre amb una cosa que per milers coneixen al detall, el director, Fernando González Molina, li posa pols i tensió a una teranyina en la qual tot asfixia en aquest Elizondo profund, en la qual noms maleïts queden gravats anunciant aquest mal que tot ho envaeix en un cercle que es tancarà en la tercera i última entrega que, ja rodada, tardarà poc a acaparar de nou l’atenció dels seus milers d’incondicionals.