L'estrella més propera

Aquesta pel·lícula mereix parar atenció als crèdits finals, quan la realitzadora Alice Winocour ret homenatge a totes aquelles dones astronautes que han solcat l’espai, però ho fa amb fotografies d’elles amb els seus fills, astronautes i mares que no van renunciar als seus anhels assumint un doble paper en la vida. Perquè la pel·lícula Proxima té caràcter feminista, reivindica la dona en un món d’homes i la seua capacitat per exercir rols complexos, marcant que la separació de gèneres no té raó de ser quan les aspiracions són les mateixes. Però en aquesta pel·lícula encara queda més evident aquesta doble funció, la de ser mare i compatibilitzar un somni amb l’amor per una filla, per aquest fort vincle emocional que fa encara més difícil la missió, ja que el personatge que encarna amb convicció Eva Green s’haurà d’entrenar durament a Alemanya i el Kazakhstan com a preparatiu per a un viatge a Mart, un espai de temps d’un any que alterarà la relació entre les dos. Ella i la seua petita de set anys que quedarà a cura del pare mentre s’ha de preparar físicament i mentalment per al que lluitat sempre. Sarah manté una bona relació amb el seu exmarit i tots dos intentaran que tot transcorri el millor possible, però l’absència, els afectes, aquesta sensació de separació dins d’un mecanisme hermètic com és el programa al qual es troba sotmesa, la pressió i aquesta manera diferent de veure les coses amb referència als seus companys, teixeixen una història amb alta càrrega sensible en cada moment en què es troben i mostren el seu amor incondicional mare i filla mentre dura el període d’adaptació, de convertir-se en una màquina de precisió davant d’un repte tan difícil, l’aïllament a què està sotmesa una dona que pateix enormement aquell període que la priva d’allò que més estima.

Proxima cau amb prou feines en el sentimentalisme, és més profunda, ja que Winocour enllaça aquest nus anímic amb escenes realistes d’un fet poc freqüentat en el cine i que aquí s’erigeix com a part essencial del relat, i que no és sinó el que succeeix a terra abans de la partida, alguna cosa que s’endevina com a més humana, més real, fora dels conceptes de la ciència-ficció.

Hi ha també en aquest film aquesta afecció a tot allò que és terrenal, a l’aire, a allò que coneixem, i aquest temor de ser oblidats mentre duri el viatge perquè el món continuarà girant sense ells, i fa mal perquè en aquest món es deixa el que més s’estima, l’estrella més propera per a una mare que no és cap altra que la seua pròpia filla.