La samaritana persistent

C

om el títol indica, aquesta pel·lícula està farcida de bones intencions i utilitza la comèdia per entrar de ple en una problemàtica molt seriosa: la dels immigrants i la seua inserció en societats com aquí la francesa. Aquest to còmic, en el qual les situacions es tornen gradualment en embolics, fa que la pel·lícula en tot moment sigui amable. L’enfrontament és inexistent, almenys des de la perspectiva multicultural, i s’infligeix un cert càstig al benestar dels uns i a les idees un pèl absurdes de la situació.

El realitzador Gilles Legrand posa tota la salsa en una directora i actriu de prestigi, Agnès Jaoui, en el paper d’una dona treballadora social vocacional, obsessionada a ajudar els altres que imparteix classes de francès a estrangers, un grup d’allò més variat, a banda de donar suport fermament al fet que puguin treure’s el carnet de conduir.

El que li succeeix a aquesta bona samaritana és que el seu afany per ajudar els altres li va fent perdre perspectiva, per deixar sense pretendre-ho la seua pròpia família en un segon pla, al rivalitzar amb una altra professora que al cap i a la fi busca el mateix que ella, donar una oportunitat als altres. Jaoui hi posa experiència i aconsegueix que el que resulta políticament incorrecte sigui graciós, una normalitat que fa que es guanyin enters a mesura que es desenvolupen els esdeveniments i que no cau en la compassió, això sí, no exempta de cert sentimentalisme en el tram final.

Crisi existencial, reflexió sobre la vida mateixa i saber repartir estimacions és la base i el fonament d’una pel·lícula que diu moltes coses sense pretendre ser transcendent, buscant el somriure, afectuós, que ens fa ser millors i més humans.