La ferida interior

Amb 28 anys, el realitzador rus Kantemir Balagov, amb tres llargmetratges inclòs aquest, s’erigeix com un dels cineastes més sòlids i interessants del panorama cinematogràfic internacional. Dominador de l’estructura narrativa, amb potent mirada i estil i una utilització del color que adquireix gran lirisme encara en les escenes més dures i realistes contingudes en una pel·lícula que lluita constantment per trobar en aquest perfecte cromatisme en el detall, en una fotografia harmoniosa obra de Kseniya Sereda d’un drama atroç, d’una història que ens parla d’estigmes dels desastres de la guerra, de dos dones

diferents

en la seua supervivència, en els seus sentiments, però unides per un vincle irrompible, per aquesta necessitat de sostenir-se l’una a l’altra encara que es demanin impossibles mútuament, es pressionin, es trenquin anímicament en els seus propis desitjos no realitzats i en la tragèdia que les acompanya.

Una gran mujer mostra el que queda de la ciutat assetjada de Leningrad just acabada la Segona Guerra Mundial, on el fred, la fam i les restes del conflicte són evidents en un dia a dia que sembla que no hagi de canviar per a dos dones marcades moralment i físicament pel temps que van lluitar al front. D’una banda, Iya, anomenada per la seua estatura la larguirucha, que té un estrès posttraumàtic que en ocasions la paralitza completament i que treballa en un hospital atenent soldats ferits, alguns d’ells terriblement mutilats o amb senyals de no-recuperació que desitgen que algú els deslliuri de ser una càrrega familiar.

Per l’altra, Masha, a la qual la calamitat li ha fet efecte, obsessiva amb el seu desig més íntim després que la pèrdua l’hagi colpejat i que utilitzarà tots els seus recursos emocionals per aconseguir el que humanament no es pot.

Balagov, deixeble d’un mestre com Alexander Sokúrov, director de veritables joies com Whispering Pages o Russian Ark, desenvolupa un potentíssim retrat femení ple de sensibilitat en el qual el judici sobre la moral no té cabuda davant de l’escenari que envolta els personatges, on la psicologia forma part de mentalitats trencades, i ho fa per moments ferotgement, perquè la pel·lícula per si mateixa és una d’enorme ferida d’un passat inhumà i punyent que es va viure amb indefensió i només assumible amb resistència, encara que per a això s’intenti fugir de la realitat a través del desig decidit de somiar, de creure que tot pot canviar mentre estiguin juntes, mentre res ja no els afecti, perquè el dolor ja no pot ser més gran del que ha estat.