En una galàxia llunyana

És inqüestionable, un gran espectacle amb efectes d’última generació, un desbordament visual amb traca final per tancar una saga mítica, d’aquestes recordades per generacions amb música de John Williams i unes lletres perdent-se en l’espai que ja formen part de l’imaginari col·lectiu. El realitzador J.J. Abrams tanca aquesta tercera trilogia amb éssers que dubten en el seu fur intern, en una sempiterna lluita del bé contra el mal, a alternar velles glòries mítiques amb actors solvents i joves que busquen el seu lloc dins de la història, uns Rey i Kylo Ren enfrontats a si mateixos, encaixant peces d’aquest descomunal puzle on hi ha marge per a la nostàlgia, per ressuscitar mites que uneixin fils argumentals dins d’una història que en el seu complex entramat de cinema monumental sembla simple en la seua estructura narrativa, ja que hi tenim el dolent molt dolent i els bons exercint llaços d’amistat i camaraderia, ajudant els mars de dubtes que assalten a qui té una destinació prefixada i per no oblidar que, abans que res, Star Wars: L’ascens de Skywalker està pensat per entretenir d’una manera grandiosa. Nous mons, espases làser brunzint, naus de tot tipus, robots amb ànima, l’ombra del pare i la resistència davant les reconeixibles tropes d’assalt de sempre. No cal buscar transcendència on no n’hi ha, es tanca el cercle –veurem– i uns continuaran celebrant la trilogia que els va enganxar quan eren adolescents i els d’ara tindran segurament l’última com a referent, i la decepció o l’eufòria anirà per barris. Però el que és evident és que amb aquest capítol final s’aplaudia amb entusiasme en una sala atapeïda de gent, igual que abans.