Interpretar la vida

Prenent un cafè postnadalenc amb el bon amic Miquel Àngel Carrillo, ànima dels cines Screenbox Funatic, m’explica que el director japonès Hirokazu Koreeda, responsable d’aquesta pel·lícula i també de l’excel·lent Un asunto de familia, no sap ni anglès ni francès, i que havia de portar a tot arreu un traductor per treballar amb aquest impecable repartiment que se cita a La verdad.

Koreeda firma el guió, així que l’estructura de la seua primera incursió en el cine europeu se la coneix. Encara que sense pretendre-ho, em ve a la ment aquell director de fotografia coreà, intèrpret de la pel·lícula Un final made in Hollywood de Woody Allen, que no s’assabentava de res i més tenint en compte que al director li va sobrevenir una ceguesa durant tot el rodatge.

El cert és que el que resulta més destacable de tot això és l’ofici, amb una Catherine Deneuve interpretant una actriu diva com ho és en la vida real, no mostrant cap esforç perquè ho porta a l’ADN; una Juliette Binoche que forma part del millor d’una altra generació en el rol de la seua filla; i d’un Ethan Hawke com a marit americà de Binoche acudint a una cita familiar en la qual es destaparan afectes i retrets a parts iguals.

La publicació d’un llibre de memòries el títol del qual dóna nom al film obrirà ferides sentimentals i morals, però Koreeda no dramatitza, no converteix aquesta reunió en un desastre, no desqualifica la mare per mentir en el seu llibre sinó que forma part d’aquest halo de disfressar la veritat, d’encavalcar intimitats, d’emmascarar fets que a la filla li dolen, com obviar la persona que realment va tenir cura d’ella, o el fidel assistent que va mimar cada detall en la vida de Fabienne, una dona que resta a tot importància perquè la línia que separa la interpretació de la vida real s’ha anat diluint amb els anys.

Entremig, un rodatge i els gelos professionals cap a una jove actriu ja reconeguda; el matrimoni format per Hank, l’actor secundari i en procés de deixar la beguda, i Lumir, que no és actriu com la mare sinó guionista, potser per allunyar fantasmes, i que tenen una filla petita que posa un punt d’innocència a una casa on en queda ben poca, mentre que el primer marit de la gran senyora del cine així com el segon passen per l’argument de puntetes.

Algunes referències sobre el cine, moltes més sobre l’educació sentimental, poc pebre i una mica de sucre condimenten una pel·lícula que es deixa veure sense esforç, però que no aporta cap novetat a la sòlida carrera del cineasta d’origen japonès.