Podridura humana

Roman Polanski, un veritable mestre, traça al detall un dels episodis més vergonyosos de la història francesa en una època d’enrarit antisemitisme a finals del segle XIX i a les portes del XX.

Prenent com a base el llibre de Robert Harris El oficial y el espía, Polanski recrea el famós en el seu dia cas Dreyfus, un oficial jueu acusat d’alta traïció i condemnat a cadena perpètua a l’illa del Diable a molts quilòmetres del no-res, amb intenció d’oblidar-ho i tranquil·litzar una paranoia social general.

El més lamentable és que aquest “traïdor”, la defensa del qual era el seu propi crit reclamant justícia al seu honor, era innocent i víctima d’un contuberni polític i militar on des dels més alts estaments tot era podridura humana. Definitòria resulta una frase de la novel·la en el moment que assenyala que: “L’olor s’infiltra als cabells i la roba i s’assenta a les fosses nasals, fins i tot a la llengua, perquè tot tingui gust de corrupció.”

En aquesta història sobre la degradació d’un home inculpat amb foscos artificis per salvaguardar el prestigi dels poderosos, xenòfobs d’allò més, i per no rectificar davant del fragor de les multituds plenes d’un orgull patri que els convertia en imbècils, en una massa que castiga d’oïda, el famós article de l’escriptor Émile Zola J’accuse, posant noms i cognoms a un estat fal·laç, farsant, va tornar a encendre la metxa de la polèmica.

Però al marge de descriure amb meticulositat d’orfebre uns fets històrics, aquest director francès d’origen polonès dissecciona a través d’un personatge capital, el militar Georges Picquart, que pren el comandament dels serveis d’espionatge, els mètodes de treball, el laboriós ofici de recollir informació, de recollir cartes fetes miques i unir un puzle escrit, de vigilància acèrrima, d’exercir un contraespionatge que deixava entreveure que el segle XX seria un segle ferotge, encara que en nom de la seguretat nacional la manipulació i els falsos testimonis es colessin entre les ombres.

En aquest film El oficial y el espía també es descriu la vida privada de Georges Picquart, les seues trobades amoroses furtives, el seu duel a primera sang davant el servil hipòcrita, o la seua caiguda en desgràcia, l’obstinació durant més d’una dècada per desarmar els fariseus de l’estat, i tot això amb la marca d’un cinema diferent, opac en la fotografia, en una pel·lícula elaborada, centrada en el valor de les paraules i de la interpretació i, sobretot, amb aquest missatge de regust amarg de saber que la història sempre es repeteix.