El mar i el temps

Un vaixell solca les fredes aigües cap a una petita illa. Des de la proa un vell faroner, d’aquells que elogien el rom a l’hora de brindar, que canten cançons de naufragis i que estan seduïts per l’halo de llum que s’obre pas entre la boira, i el seu inexpert ajudant, sense vocació, tan sols ocupant un lloc de treball i de passada esborrar un fosc passat, divisen un far que destaca sobre les roques envoltat de gavines que no deixen de grallar.

En un blanc i negre rabiós, contrastat, en una fotografia potent, emmarcada en un format que ens remet a les obres cinematogràfiques d’antany, pures en essència, el realitzador Robert Eggers, després del seu debut amb La bruja, es converteix en un cineasta de culte amb aquesta pel·lícula, tan bonica com misteriosa, tan poètica com ferotge, tan trista com salvatge.El faro, emmarcada en els més recòndits paratges de Nova Anglaterra a finals del segle XIX, esdevé un duel interpretatiu de dos actors esplèndids ficats en la pell dels seus personatges fins a l’ànima, amb un Willem Dafoe tosc i abrupte, coneixedor dels monstres marins que trastoquen la imaginació, un home de sentiments petris i irracionals, i un Robert Pattinson corcant-se dia a dia en penosos treballs sota les inclemències d’un clima que cala fins als ossos, en un perseverant setge de les aus, enmig del no-res i que converteix el temps en una cosa que no es pot mesurar ni comptabilitzar.

Són dos homes tancats en un lloc on la solitud és un tot, on cada detall es fa evident i el misteri plana sobre ells, on va aflorant l’odi de l’un cap a l’altre, la resistència entre dos éssers oposats que amenaça tempesta, una d’interior, i una altra que eleva l’escuma de les ones fins a colpejar i escombrar sense misericòrdia l’illa.El faro conté ecos de les històries de l’escriptor Herman Melville, criatures monstruoses que viuen en el pensament, sirenes tallades en ivori o posseïdes pel somni de l’home pertorbat.

Aquesta és una pel·lícula que avança des del silenci, des de la contenció i la lluita interior tenaç cap al que és insuportable, cap al trastorn i la demència que s’apropia de la pel·lícula a cada pas fins a arribar al paroxisme en el fatigós transcórrer entre les boires de l’alcohol i la naturalesa enfurismada, entre la lluita de dos éssers abandonats sota un temporal d’ira i atmosfera insana. I aquesta fotografia de Jarin Blaschke fascinant, hipnòtica entorn d’un far de pedra centenària, de fusta corcada pel salnitre, on només poden sobreviure les bèsties del mar i el temps.