CRÍTICADECINE
La mentida i la veritat
País: EUA, 2019.
Director: Taika Waititi.
Intèrprets: Roman Griffin Davis, Taika Waititi, Scarlett Johansson.
Cine: JCA Alpicat
D’aquesta manera, el director neozelandès Taika Waititi fa seua la història d’un nen de deu anys convertit en un autèntic nazi, adoctrinat des de les denominades Joventuts Hitlerianes, el mentor i amic imaginari del qual és ni més ni menys que el führer en persona, paper interpretat pel mateix Waititi convertit en un ésser ridícul i esperpèntic, com algunes de les seqüències d’un film que transita per la comèdia i el drama, encara que per a alguns no hagi estat gaire respectuós amb un tema tan delicat.
El cert és que Jojo Rabbit es construeix a través d’una sensibilitat humana que et desarma, en la qual aporta claus que avancen cap a la presa de consciència i que va mostrant gradualment el personatge central en la seua metamorfosi, aquesta innocència robada, quan descobreix el més amarg de la vida i de la mort d’una manera directa.
Amb una aparença que recorda l’estil de Wes Anderson en l’estètica, en la utilització de l’absurd, Waititi promou una complexa imatgeria infantil cap als altres, cap aquests jueus que el fanatisme ha demonitzat, una cosa que el mateix Jojo veu esfondrar-se davant dels esdeveniments que sobrevenen, en la pèrdua, en l’embolic que es forma al seu cap quan descobreix que la seua mare pensa en la llibertat davant la crueltat nazi, en aquesta jove jueva amagada a la seua pròpia casa que conté referències a Anna Frank, a un món per descobrir contrari a la intolerància en un temps tan cruel.
Taika Waititi, a qui no se li pot negar un sentit agut de l’humor tan interessant com insòlit –n’hi ha prou amb esmentar l’èxit aconseguit el 2014 amb l’esbojarrada crònica vampírica El que fem a les ombres, convertida en sèrie–, amb la seua última pel·lícula mesura l’horror des de la mirada d’un nen que pot distingir a força de desastroses vivències, tan jocoses com punyents, qui és qui a nivell humà, i en què regala finalment una lliçó d’ètica que ja voldrien tenir molts adults, perquè la vida segueix i perquè una mentida, per molt que es repeteixi, no sempre ha de convertir-se forçosament en una veritat.