Política i filosofia

Aquesta és una pel·lícula en la qual els diàlegs són un tot, incansables, amb cert aire a una pel·lícula que fins i tot et sobrepassa per tantes frases com se succeeixen dins d’àmbits aïllats, amb dos personatges equidistants que troben vies d’entesa a base de dir-se coses sense parar. Això posa un llistó alt a les interpretacions de la parella protagonista, d’una banda un Fabrice Luchini en el rol d’alcalde socialista a qui ja no sorgeixen les idees, que pateix la sensació de no saber innovar més, de no donar a la població ni a la seua ciutat –en aquest cas, Lió– el ressorgiment que necessita, i de l’altra Anaïs Demoustier, que entrarà en el món polític i en els seus llums i ombres, per assessorar un veterà dirigent i donar un nou impuls a aquest buit existencial que té preocupat l’alcalde i, com a mètode, la utilització de la filosofia.

Existeix a Los consejos de Alice una crisi entre les dos persones, la d’un home amb poder sense noves fórmules en el seu ideari i la personal de la jove que no troba el seu lloc a la vida, la qual cosa humanitza dos éssers necessitats de trobar la veritat dins d’un consistori on la innovació sembla ridícula en els seus projectes dirigits per un entorn on suren enveges, on tot va de pressa i sense temps per a la reflexió, on s’exerceixen sense sentit quotes de poder i un general nerviosisme compulsiu d’interferència. Nicolas Pariser, a base de molta filosofia i connexió sincera entre els dos personatges, ens parla de l’exercici polític en temps en què aquest es troba en descrèdit o, el que és el mateix, com assenyala la pel·lícula, “de la pèrdua del crèdit moral que afecta les formes civilitzades de la vida”.