En el més profund

Una pel·lícula que es fonamenta en el terror més bàsic, aquell que naix d’allò més elemental i que s’alimenta del desconegut. En aquest cas, de la inseguretat d’estar en un element que no es controla i, per si fos poc, amb una criatura amenaçadora en les profunditats més esborronadores.

Underwater agafa claus d’altres pel·lícules amb pedigrí sense dissimulació, ja que sap que tota la seua força rau en l’efectivitat, en l’aclaparament i la sensació de claustrofòbia continuada.

Els diàlegs són elementals, no hi ha calat en un missatge pretesament ecologista, ni tan sols es proporcionen essencials estudis de personatges. Aquí tot és esglaonat, des d’aquesta planta petrolífera que explota com l’avantsala de ser esquer per a una bèstia abissal, passant per la supervivència dels pocs que s’han salvat i, finalment, per aquesta qüestió d’anar eliminant un a un cadascun dels membres dins d’un entorn tremendament hostil i anar avançant des del més tenebrós cap a una petita possibilitat de salvació, aquesta mínima esperança que grinyola entre dents.

El llargmetratge s’empara en la presència d’un parell de noms amb pes, com és el cas de Kristen Stewart, en un rol gairebé clonat d’aquella tinenta Ripley, tot austeritat interpretativa, assumint que és l’estrella del film; i un Vincent Cassel, actor de presència sempre agraïda, amb un d’aquests papers d’encàrrec que engreixen el compte corrent i que no representen cap gran despesa d’interpretació.

Entreté? Doncs sí, té la seua mecànica per aconseguir-ho. Perdurarà en la memòria com les pel·lícules de les quals s’alimenta? Doncs no, la veritat és que no.