Trencar les regles

Tècnicament, Solo nos queda bailar té molt ofici. El realitzador suec d’origen georgià Levan Akin condueix amb moments de gran delicadesa una pel·lícula que mostra el xoc frontal entre el fet tradicional i el modern, entre la rigidesa d’un temps estancat en un país i el conflicte en aquells que surten de la norma, ja sigui a nivell emocional o artístic.

La pel·lícula se centra en Merab, un jove ballarí de dansa tradicional georgiana, aquella que segons els seus professors és la sang del país, cosa que defineix caràcter de masculinitat pètria.

Els assajos ferotges contrasten amb la voluntat del jove, que es prepara tenaçment per a les audicions que han de seleccionar un ballarí i convertir-lo en professional, dins d’un món que imposa homenia, en el qual es veu atrapat en el seu desig, en la seua atracció física, en sentiments que no pot ocultar dins d’un sistema opressiu en què tot és virilitat.

Levan Akin ofereix una mirada cap als moviments del ball en cada detall, en els gestos i mirades, en la voluntat de donar-ho tot en cada postura, i també ens condueix a l’ambient familiar a Tbilissi, a les penúries d’una família que lluita per sostenir-se; a la relació amb un germà diametralment oposat que, tanmateix, marca en el seu tram final una de les relacions més belles. Dins d’aquest esquema narratiu, se subratlla una crítica social sobre la llibertat de la persona, un fet que en un potent i sensitiu ball de consumació final recorda rebel·lia de ballarins mítics com aquell Nijinski en la seua explosió de llibertat, en la no-acceptació de normes, a exhibir la mateixa identitat per sobre de tabús i imposicions.