L'home nu

Un personatge que es despulla físicament i emocionalment, un desertor de les seues arrels que repudia la seua condició de ciutadà israelià i utilitza els sinònims més despietats per definir el seu país d’origen, que viatja fins a París amb la ferma convicció de ser ciutadà francès fins al punt de ser enterrat a Père Lachaise, on descansa part de la història de França i aquells que van fer d’aquesta ciutat pàtria i empara a l’exili.

Yoav pateix tot just arribar i el socorre una jove parella burgesa amb ànima artística que es mantenen pels diners familiars. Ell escriu una novel·la eterna que s’ha quedat a la pàgina 40, ja que no troba paraules belles que l’adornin, i ella, entre el tedi de no fer res, es recolza en la música i el sexe.

El realitzador israelià Nadar Lapid utilitza retalls autobiogràfics per narrar un temps parisenc que obsessiona el personatge, que el mou en un mosaic en què té cabuda una bogeria obsessiva sobre el ser i l’estar, un cercle que no el separa del seu origen treballant en l’ambaixada com a membre de seguretat fins que decideix trencar les regles, amb un amic provocador que busca l’enfrontament com una bèstia ferida en l’amor propi, en la seua condició de jueu, i en aquesta empara que li brinden éssers que en ell troben un motiu per sortir de la rutina més innòcua.

Aquesta és una pel·lícula parlada que utilitza el diccionari per compondre i descompondre els pensaments de Yoav, per atansar-se al cor d’una llengua que ell vol que solapi la pròpia, sabedor que la seua vida es compon d’històries viscudes en els seus temps de quan era nen, quan adorava herois antics, de soldat que disparava al compàs de cançons, d’aquesta sensació de voler regalar aquestes mateixes històries que en si mateixes són la seua pròpia vida.

Nadav Lapid dissecciona a través d’un actor primerenc com Tom Mercier, que és superb en el seu dificilíssim rol de ser ànima nua i estranger de si mateix.

Uns tarannàs polítics i socials, i tanmateix no en fa una etiqueta, sinó que acompanya les accions d’un ésser que mira i observa, que en la seua bogeria per ser qui no és, aconsegueix la bellesa de l’honest, de moments en els quals Yoav es fa gran ballant com a centre d’atenció, patint com a model desposseït d’orgull, de tenir la fúria que naix de la incomprensió, d’allò irrefrenable dels seus actes, de ser incòmode fins i tot per a si mateix sota aquesta audàcia de l’home que no troba les seues petjades pels carrers d’una ciutat que, d’una manera obstinada, intenta estimar sense poder integrar-s’hi, sense que ella l’estimi.