La vida que fa mal

Acostumat a comèdies de sal grossa, provocadorament ximples, hom es descobreix davant de directors agosarats, creatius, resolts a crear en l’espectador aquella angoixa que els tregui de l’atordiment. No són directors que busquin el beneplàcit, sinó que revesteixen el seu treball amb objectivitat encara a costa que el succés o les coses que conten no facin cap gràcia.

El jove realitzador Polo Menárguez, que no té cap interès per la condescendència a canvi de l’aplaudiment, i que és valent al portar a la pantalla l’obra teatral d’Ignasi Vidal, ens fica amb El plan ben endins d’un estat d’ànim, d’una veritat que fa mal i d’una història que utilitza l’excusa per exposar un relat esgarrifós, d’aquells dels quals ningú no vol saber res, però que són allà perquè succeeixen.El plan s’obre com una comèdia desesperada, amb aquests tres amics que queden al matí a casa d’un d’ells per dur a terme un pla –que, per cert, que no sabrem quin és–, ja que amb aquest pretext el que es desenvolupa és un estudi de personatges trets d’un teixit social deteriorat per crisis personals, aquelles que deriven d’haver-se quedat sense feina, d’haver estat servils guàrdies de seguretat fins que els van posar de potetes al carrer per aquests artificis empresarials que trenquen famílies i vides, cosa que s’ha convertit en un mal endèmic.

Rodada pràcticament a l’interior d’un pis, cada un d’ells es presenta, un amb nerviosisme latent, tot visceralitat; un altre, amb aire d’estar sempre fora de joc, porrero impenitent amb poca energia i, el tercer en qüestió, amb aire filosòfic de manual que té llacunes existencials.

La càmera és inquieta, els repassa i els acompanya en les discussions, en aquest anar cap enlloc, en fets puntuals que els marcaran greument, coses que succeeixen per casualitat o perquè s’intuïen, fomentant el drama en personatges orfes d’un present i donant-se suport o rebutjant-se segons transcorre el matí, abonats a un temps que els angoixa.

Polo Menárguez utilitza al principi recursos de comèdia fàcils com una disfressa que amaga la crua realitat, diàlegs corrents, fins que avisa amb una descàrrega d’adrenalina per arribar a fer un gir radical a la història, terrible, incòmode, arriscat.

Amb unes interpretacions segures i admirables, El plan obre una fissura tremenda en un drama gens complaent, que fereix fins i tot. És aquí on Menárguez assumeix el risc, potser el retret, però també el valor de mostrar-lo.