El dit a la nafra

De parelles a la fuga el cine n’ha donat unes quantes però, al contrari d’amants amb ànim assassí com els de The Honeymoon Killers, de Leonard Castle, els enfebrats de Natural Born Killers, d’Oliver Stone, o els inconscients de Badlands, de Terrence Malik, Queen & Slim estan molt més a prop de Bonnie and Clyde, d’Arthur Penn, abocats a un final amarg i embolicats en una aura popular, uns perquè queien bé malgrat que eren malfactors declarats, i aquests per ser víctimes d’un sistema policial racista. Melina Matsoukas, creadora de videoclips (Beyoncé o Rihanna), s’estrena en la direcció de llargmetratges amb un film en el qual col·loca la seua experiència, coneixement musical i domini de l’estètica visual al servei d’una cinta que, malgrat les llacunes argumentals, temps morts superflus i excessiu metratge, es revela com a necessària dins de la problemàtica de desigualtat ètnica que continua sacsejant la societat americana.

Una cita sense més importància es transforma en un drama quan un policia blanc amb odi a flor de pell ordena aturar el cotxe i el que sembla una simple advertència desemboca en tragèdia. Convertits en criminals, hauran de fugir per diferents estats assetjats per uns i protegits per d’altres. Queen & Slim assoleix moments brillants quan retrata paisatges, gasolineres, cases amb una fotografia estimable. Suren sentiments a l’unir dos éssers marcats, però al seu torn es realitza un discurs de denúncia. Converteix una història d’amor desesperat en un visceral atac a la injustícia, a un racisme que no cessa i atacant unes lleis arbitràries en els drets d’uns i d’altres.