Una vida marcada

El supremacisme és una xacra que en contra de tot el que s’ha viscut, d’una globalització que en ple segle XXI se sobreentén i que en l’absurda filosofia, per dir-ho d’alguna manera, només genera odi i conflicte, contra tota lògica es regenera constantment. Entre incoherents discursos sobre la raça ària o reivindicant sang vikinga que corre per les venes de veritables dements, allà els tenim, reclamant el color de la pell perquè són els elegits, els de nivell superior, els més purs i, per demostrar-ho, fan de la violència la seua raó de ser.

És un tema complex, ja no només per aquesta capacitat d’influència que suscita i propaga, sinó pels seus sectaris mètodes per convertir i “criar” autèntiques bèsties humanes. Skin es fica de ple en un inframón hostil, gens complaent, en el qual centrant-se en la figura d’un jove coneixem els procediments i les regles d’un grup de supremacistes americans. Gent criada per ser rabiosa, ferotge.

En la figura de Bryon, un perfecte cap rapat la fisonomia del qual es reconeix pel ferotge historial tatuat a la pell, coneixem aquest pesar que l’acompanya en tot moment, aquesta sensació de buit a què el condueix la seua malaptesa com a persona, aquests sentiments amagats sota una vida salvatge i incoherent. El director Guy Nattiv va desmuntant la seua agressivitat, mostra un home que pot ser amable, que diferencia el mal que fan els homes, que és capaç d’estimar i fins i tot de renunciar a aquesta família que el va recollir del carrer i va fer d’ell una màquina malsana. Skin, basada en fets reals, camina cap a la redempció, cap a aquesta lluita interior per sortir de l’infern fins i tot enfrontant-se als éssers més perillosos que algú es pot arribar a imaginar, ja que sota una tutela rabiosa només hi ha mort i desolació.

Pot ser que s’esperés d’aquesta pel·lícula un tractat sobre el supremacisme, sobre l’efecte i la causa, sobre la seua profunditat en la societat, però el que la pel·lícula proposa és, abans de res, l’acte de rebel·lar-se, el de reconvertir-se en un ésser anònim. En el fet de tenir una família de veritat i trencar tot vincle amb el passat i esdevenir el dit acusador.Skin no té la força d’American History X, de Tony Kaye, més dramàtica encara, en la qual els girs i territoris emocionals són punyents, però funciona amb càrrega realista dins dels paràmetres per on transita gràcies a una gran interpretació de Jamie Bell, aquell Billy Elliot amb ànima de ballarí que amb aquest paper ens recorda que des d’aleshores ja ha plogut molt.