Des del passat

Al director i guionista canadenc François Girard no se li pot negar una dedicació vocacional cap al món de la música, el llenguatge de la composició i aquesta elogiable sensibilitat per utilitzar el medi cinematogràfic que s’apropia de les seues pel·lícules.

Clars exemples són Thirty Two Short Films About Glenn Gould (1993), entorn de l’extraordinari pianista i, sobretot, El violín rojo (1998).

Amb La canción de los nombres olvidados, ambiciosa proposta coproduïda per quatre països (Canadà, Regne Unit, Alemanya i Hongria), Girard proposa una història que s’intercala en el temps, en cinquanta anys d’una relació familiar interrompuda sobtadament, inesperadament, com marcant un espai buit en unes vides que la pel·lícula ha d’omplir i en què els interrogants i les preguntes sense resposta han d’embastar-se entre flashbacks per arribar a entendre doloroses absències i una tristesa enganxada en bona part del recorregut.

Tot comença quan un nen jueu polonès és deixat en custòdia a una família londinenca benestant perquè perfeccioni i aconsegueixi polir un talent innat amb el violí just quan els alemanys són a les portes de Polònia.

La relació que es desenvolupa, aquest caràcter altiu del nen geni i la seua frescor s’emmotllaran al caràcter del noi anglès, en què es formarà un vincle fraternal.

I en aquest pas del temps, entre la guerra i els anys posteriors, la pel·lícula mostra aquesta devoció de la família adoptiva, que li proporciona un gran primer concert just quan el jove desapareix sense rastre, i deixa una profunda ferida moral.

A La canción de los nombres olvidados es marca una profunda reflexió cap a l’angoixa d’una persona desposseïda de la seua veritable família per les conseqüències de l’holocaust nazi, d’haver perdut tots els vincles emocionals, que porta a la introspecció en un personatge que esdevé com un fantasma al qual és difícil seguir la pista. Una indagació que portarà a terme el seu germanastre, quan és adult, de Londres a Varsòvia, de Treblinka a Nova York, obsessionat per retrobar-lo.

Tractant-se d’un argument que es torna complex en els salts de temps, en aquesta necessitat de saber per què va succeir un fet tan sorprenent com és el d’esvair-se sense més ni més, François Girard entrellaça religió, drama i, sobretot, música, una música admirable que ajuda a encavalcar plecs argumentals que no acaben de desxifrar la profunditat amb la qual es vol dotar una pel·lícula impecable en l’ambientació i idea, però una mica freda en el formalisme.