L'estat de les coses

QUERIDOS CAMARADAS

 

A ndrei Kontxalovski, després de la monumental Siberiada (1979), en l’etapa americana va ser irregular. Valguin com a exemples l’excel·lent El tren de l’infern (1985) davant la comercial Tango i Cash (1989). El cert és que Kontxalovski és un mestre i continua demostrant-ho en el seu retorn a Rússia. És cronista d’un país amb una història gravada a matadegolla, centrat més a donar veu a soferts ciutadans, els ideals dels quals han estat escombrats i manipulats, que a enaltir l’èpica dels temps de la revolució d’Eisenstein. Aquest cineasta alterna sàviament els petits detalls, el drama gairebé murmurador, les escenes de l’horror, davant d’altres d’una extrema bellesa. El seu estil va quedar constatat a Paradís (2016), obra mestra rodada com a Queridos camaradas en format 1.33:1, sobre les ferides morals de la guerra i els seus horrors que, tanmateix, no deixa que t’embarguin.

Ara torna a mostrar un temps en blanc i negre sobre un país implacable amb els seus ciutadans, on la paraula o manifestar el descontentament de la fam era reprimit i enterrat en secrets i mentides.

Queridos camaradas transcorre durant la massacre de Novotxerkassk el 1962, quan els obrers van decidir anar a la vaga i van ser tirotejats per l’exèrcit o per franctiradors del KGB, perquè tot es converteix en un misteri, en un model d’inoperància dels comandaments, en acusacions creuades. Però la història va més enllà, ja que rere aquest teló de fons existeix un personatge principal, Liuda –magnífica Iúlia Visotskaia–, una membre del Comitè que busca incessantment amb un oficial del KGB la seua filla desapareguda.

A través d’ella, sentirem l’embafament, la decepció i el desengany, sabent que finalment no en quedarà cap altra que continuar abraçant-se a la vida. Una gran pel·lícula.