Les cantonades de l’amor

Array

La perfecció no existeix però perquè davant dels altres sembli que sí que existeix, hi ha persones que tendeixen a dissimular aquest fet amb constància en el seu entorn social, malgrat que per dins els sentiments s’estiguin esquerdant greument en cada mirada, en cada sospita, en el dia a dia que va augmentant els temors d’una infidelitat mal dissimulada darrere d’un somriure. Las apariencias es mou dins d’un ambient de classe alta, de petita comunitat francesa a Viena, on Henri, el marit d’Eve, és un prestigiós director d’orquestra. Els seus amics tenen com a conversa més interessant quin formatge marida millor amb tal o tal vi, desitjosos que passi alguna cosa amb aire d’escàndol per sortir del bucle.

El realitzador Marc Fitoussi, en els primers compassos de la pel·lícula, fa la sensació que es mourà per aires de comèdia lleugera francesa, d’aquestes que critiquen amb elegant suavitat la burgesia, que se’n riu amb la boca petita, però gràcies a un enginyós guió, les notes musicals del qual les podria haver compost Bernard Herrmann, es decanta cap al drama quan el pressentiment i el recel porten la protagonista a descobrir una altra ombra que l’eclipsa, que trenca la bombolla quotidiana.

La revenja pagant amb la mateixa moneda propicia l’aparició d’un jove amb aspecte de poeta pertorbat que ha de portar el desenvolupament d’aquesta història cap a la intriga, al relat pervers. Si tot era rutina, aquesta es trenca en mil pedaços.

Fins i tot el guió de Sylvie Dauvillier Karin, adaptant la novel·la d’Alvtegen-Lundberg, es permet algun pas de rosca més, algun detall més, que desestabilitza el que al principi era tot un elogi a la superficialitat, a aquesta vida construïda en l’avorriment que, en ocasions, convé perquè els monstres interiors continuïn adormits.