Les venes del camp

Alcarràs. Any: 2022.

Durada: 120 minuts.

País: Espanya.

Direcció: Carla Simón.

Guió: Carla Simón, Arnau Vilaró.

Fotografia: Daniela Cajías.

Música: Andrea Koch.

Repartiment: Jordi Pujol, Dolcet, Anna Otín, Xènia Roset, Albert Bosch, Ainet Jounou, Josep Abad, Montse Oró, Carles Cabós, Berta Pipó.

★★★★✩

Com una tempesta d’estiu que ha traspassat camps i ciutats, la realitzadora Carla Simón, sense necessitar d’una àmplia filmografia, ha deixat la seua inesborrable empremta d’àmbit rural, calant-nos fins als ossos. El seu reconeixement internacional ha estat extraordinari i ha col·locat una petita localitat de la comarca del Segrià en aquest lloc al món on els sentiments afloren d’una manera tan visceral com emocional. Alcarràs és molt més que una pel·lícula sobre el camp i sobre els qui el treballen.

És un intens retrat de família on la tradició xoca frontalment amb una època que no entén de sacrifici, de treball i suor, de petits moments que formen els records de tota una vida, un temps en què l’amenaça en forma de plaques solars anuncia l’última collita per desquallar d’una manera immisericordiosa les seues venes. Alcarràs pot semblar una pel·lícula senzilla ja que el lloc en què s’edifiquen les conseqüències en cadascun dels membres de la família Solé naix d’un temps passat on la paraula era respectada, i donar-se la mà substituïa qualsevol mena de contracte o possessió d’unes terres. Per això, Alcarràs té una forta càrrega de denúncia sense obviar el factor humà. La profunda mirada a cadascun dels personatges que formen una meravellosa estructura narrativa a través d’un guió sense fissures, escrit a quatre mans entre la mateixa Carla Simón i Arnau Vilaró, en el qual les vivències personals de la directora li atorguen una càrrega de veracitat, de domini de les petites coses que formen un tot, d’aquesta resignació mal portada per una figura capital, Quimet, la pedra angular de la família, passant pel seu fill, el jove Roger, sumit en un xoc generacional i la seua infrangible fidelitat als seus; Rogelio, aquest avi entristit per l’esdevenir dels esdeveniments; Mariona, l’adolescent que sembla una peça discordant a la recerca de les seues raons de vida entre la seua gent, gent que s’aferra a una gairebé extinta raça que els nous temps semblen entossudits a fer desaparèixer, o aquesta mare que tot ho veu i tot ho viu.

Però entre aquest to dramàtic que llisca per tan notable treball fílmic, hi ha l’alegria dels nens que inunden la pantalla, que atorguen saba, energia amb els seus jocs campestres, en un entorn agrari on també hi ha espai per a la felicitat compartida, per a reunions familiars, dinars amb sabor lleidatà; jocs i rialles a la piscina en un estiu sec i calorós, en festes majors amb eco d’escala en hi-fi, que intercalen esclats de joia al sofriment, a les llàgrimes i a la impotència perquè sapiguem el que costa veritablement la fruita que consumim.Carla Simón ha construït minuciosament una pel·lícula que commou, poderosa, demolidora, acompanyada per una fotografia cromàtica i bella creada per Daniela Cajías, que també va sorprendre amb Las niñas de Pilar Palomero.

A Lleida, qui no té un referent pagès com l’avi Rogelio? En el meu cas, Eugenio Tamarit de Cal Sebastianet del Soleràs, ja desaparegut, i que també creia en la paraula donada perquè formava part d’aquella vella frase que el definia: l’agricultura és la professió pròpia del savi, la més adient al senzill, i l’ocupació més digna per a tot home lliure.Llàstima que aquests temps canviants l’hagin oblidat tan aviat.P.D.: Com que de ben nascut és ser agraït, agraeixo a Miquel Àngel Carrillo donar-me l’oportunitat de visionar Alcarràs en una projecció privada, pel·lícula que es podrà veure als cines a partir del dia 29.