Pels meus collons!
Pot sonar a frase grollera i vulgar, però pronunciada amb la rotunditat i la gràcia sevillana de Juan Diego es convertia en una senya d’identitat. Era home d’una cultura infinita i, tanmateix, la seua senzillesa l’atansava a la conversa de cafè. Tertúlies en les quals intercalava escriptors, obres de teatre, cine o petites anècdotes que convertia en situacions divertides i esbojarrades. La professió d’actor li deu el dia de descans setmanal, la militància lluitant a la contra en moments en què feia falta valor per expressar-se lliurement. Va ser un comunista amb ideals, encara que en el cine fos aquell odiós señorito de Los santos inocentes o el dictador Franco de Dragon Rapide, clavant els seus personatges.
En certa ocasió li vaig comentar que com de bé feia aquells personatges de dretes i la seua resposta va ser: “Els d’esquerres podem fer d’homes de dretes perquè sabem com són, però els de dretes mai sabran fer d’homes d’esquerres. Són molt simples.” Conversar amb Juan Diego era un luxe. Veure’l incendiar- se amb una cosa que anava en contra dels seus principis, o riure fins al cansament amb el que el divertia. Estimava la vida i la va celebrar sempre, això no li treu ningú. Van ser més de trenta anys d’amistat que he agraït al llarg del temps. Aquella proximitat, aquella abraçada constant, aquella admiració cap a tot el que el va construir com a persona, era radical. I si ara està trucant a les portes del cel, o d’on sigui, val més que els hi obrin ràpid perquè, vulguin o no, pels seus collons! que entrarà.
