No és país per a vells

PLA 75

Any: 2022

Durada: 105 minuts

País: Japó

Direcció: Chie Hayakawa

Repartiment: Chieko Baisho, Hayato Isomura, Stefanie Arianne, Yumi Kawai

Cine: Screenbox Lleida

Aquest Pla 75 bé podria dirigir-se per les tortuositats de la ciència-ficció, però hi ha en aquest treball de la realitzadora Chie Hayakawa una freda truculència que el fa possible en un món com aquest, tan dedicat obstinadament a autodestruir-se amb solucions miserables. Amb un inici terrorífic, però amb la calma d’un cine japonès que transpira l’estil dels grans mestres, especialment del més extraordinari de tots, Yasujito Ozu, Hayakawa avança sense que els seus personatges s’atropellin. Els mostra en tota la seua trista realitat, sotmesos a un temps que n’utilitza uns i no en vol d’altres.

Per aquesta pel·lícula sòbria i austera es mou una anciana que accepta l’inhumà Pla 75, creat pel govern per desfer-se de totes les persones que ja han arribat a aquesta edat. A canvi, tindrà una recompensa econòmica, uns minuts d’atenció davant de la solitud, una gran amabilitat fins al final dels seus dies. El personatge de la gran actriu Chielo Baisho ens travessa l’ànima.

La seua recerca de feina quan ja ningú no la requereix ni necessita comporta una enorme aflicció. Un jove funcionari es mourà en el propi dilema amb el seu oncle, i una treballadora filipina seleccionarà com en un déjà-vu d’aquells camps de concentració nazis, els objectes deixats pels quals es van acollir a un macabre pla sota la idea d’ajudar el seu país amb aquest punt d’honor típic japonès, o també per embafament davant d’una vida grisa, deshumanitzada. Amb aquests plans fixos que recorden Ozu, o davant La balada de Narayama de Shohei Imamura, on els ancians eren acompanyats a la muntanya per deixar-los morir en època de carència i misèria en l’àmbit rural i sense possibilitat de poder mantenir-los, transita un film crític, sense traspassar la línia del desbordament emocional, tan humà en ocasions, com punyent en altres.