La culpa aliena

El cineasta François Ozon té ofici. Sap dirigir els actors i això ho vam poder comprovar en l’elegant i passional drama Franz o liderant un nombrós grup d’actrius amb majúscules a 8 mujeres. Ara s’aventura en la comèdia amb aires de vodevil i adapta una obra teatral firmada en la dècada dels 30 per Georges Berr i Louis Verneuil amb una trama desenvolupada en la mateixa època en què un assassinat mourà interessos diversos, sobretot en dos amigues, una advocada i una altra aspirant a actriu, que veuran l’oportunitat de sortir d’una situació econòmica paupèrrima.

D’aquesta manera, la jove actriu serà acusada del crim d’un gran productor teatral i en el posterior judici no negarà els fets encara que apuntarà cap a l’autodefensa, fet que la salvarà de ser empresonada, convertint-se en el centre d’atenció mediàtic i assolint el somni de la fama i l’èxit. Ozon, amb la teoria del fals culpable, refresca aquesta comèdia amb personatges variats, des d’un jutge nefast, passant per un aliat que s’ha lucrat amb la susdita mort, fins arribar a una vella glòria del cinema mut que reclamarà l’autoria del succés i la seua part del pastís –amb una Isabelle Huppert desbordant–.Mi crimen és un retrat jocós d’una societat egoista, manipuladora, interessada i disposada a mentir si la falsedat té algun tipus de rèdit. Molt ben ambientada i amb un ritme que no té pausa, s’agraeix que aquesta pel·lícula desperti el somriure, i això ja és molt.