Tots menteixen

MARLOWE

Si Liam Neeson, que és un actor apreciable, hagués interpretat un detectiu privat sense més ni més, ficat en embolics de desaparicions on res no és el que sembla, hauríem assistit a un intent de revitalitzar el gènere negre, cosa que des de Chinatown, Mort entre les flors o L.A. Confidential no ha passat d’esclats en una temàtica que va conèixer èpoques millors i diríem que la pel·lícula no està malament, que té tots els arquetips d’aquest cine en un intent de desxifrar un guió complex, en el qual els seus personatges transiten amb diferents graus de maldat, una mica comuna en un gènere en el qual els llums de neó brillen en l’asfalt, els clubs nocturns són revisitats, la llum penetra entre les persianes, les mansions i els llocs d’esbarjo elitistes estan plens de males persones i l’assassinat és una obligació. Però succeeix que el susdit detectiu és el llegendari i insolent Philip Marlowe, a qui l’escriptor Raymond Chandler li va atorgar personalitat d’incomunicació afectiva. Marlowe té cara del Humphrey Bogart d’El son etern, del Robert Mitchum d’Adeu, nena, i de Dick Powell, James Garner o Elliott Gould. Tots ells actors que van aprendre els diàlegs de Chandler, una cosa que no succeeix amb aquest Marlowe basat en una novel·la de John Banville, en un intent d’homenatjar l’escriptor de Chicago. El resultat és un detectiu abúlic dins d’una esforçada ambientació i amb un repartiment de luxe, encara que en definitiva, i com diria el Marlowe/Bogart, importa tan poc com que mengin sopa amb una forquilla.