La vida al passar

Quan la vida d’un ja ha tingut ampli recorregut, gairebé tot té caràcter retroactiu i l’existència és com un àlbum desorganitzat. Es pensa en allò que vam voler fer i no vam fer, com es van suportar les desgràcies, en com naix una família que dona pas a una altra que mor, en definitiva, el temps viscut. El colibrí planteja totes aquestes qüestions d’una manera fragmentària, en salts narratius que alternen el passat i el present adaptant una complexa novel·la de Sandro Veronesi, centrant-se en la figura d’un personatge, Marco Carrera, a qui familiarment li diuen “colibrí” pels seus problemes de desenvolupament quan era nen.

La trama ens exposa la seua adolescència enamorada, la seua maduresa, casat amb una dona que no és el seu amor platònic; un amor regit per estranys codis, les seues trobades i comiats, els records i les sensacions com un ésser que ha viscut bastant.Francesca Archibugi s’instal·la en el melodrama emocional i l’embolica en uns espais que es fan reconeixibles, en una família burgesa que no se suporta però que és incapaç de trencar vincles i on l’afectiu gravita sempre en els petits detalls. El seu original plantejament es reforça amb uns actors poderosos, com és el cas de Pierfrancesco Favino, segurament el millor del panorama actual del cine italià, per Bérénice Bejo, la polonesa Kasia Smutniak i pel gran Nanni Moretti.Només s’ha d’assenyalar que el tram final recorda, i molt, el de Las invasiones bárbaras, la pel·lícula canadenca de Denys Arcand. Però potser això només sigui una simple casualitat.