Gravat a la pell

A Paul Schrader se li deuen guions que formen part de la història del cine com Taxi Driver o Toro salvaje, però Schrader és més. També és un director amb estil propi, que coneix l’ofici i que té en cada element narratiu que utilitza gran part de l’estudi d’identitat dels seus personatges, del seu potencial dramàtic. Recordo la meravellosa Aflicción com un dels seus treballs més poderosos.

Amb El maestro jardinero tanca una trilogia iniciada amb El reverendo i seguida per El contador de cartas. Les tres pel·lícules són en si mateixes profunds tractats sobre l’estat de culpa, sobre el desassossec causat per un passat fosc i per la recerca d’una redempció que justifiqui una ruptura amb els errors comesos.Hi ha a les pel·lícules de Schrader aquesta conducta d’escriure un diari. En el cas d’El maestro jardinero, entorn del món de les flors i de les plantes, al micromon en el qual viu, entre els jardins d’una gran mansió.

Amb postil·les sobre la possessiva propietària de tot, sobre ell mateix i la seua situació de persona amb una nova identitat, sobre un dia a dia trastocat per l’arribada d’una jove que l’ha de tornar tant als fantasmes del passat –aquells fantasmes reflectits en els nombrosos tatuatges gravats a la seua pròpia pell– com al despertar d’un desig durant molt de temps adormit.El maestro jardinero posseeix un ritme pausat, contemplatiu, atorgant al seu personatge Narvel Roth (Joel Edgerton) la capacitat de mostrar diferents capes de la seua personalitat, treballada amb paciència, igual com fa un jardiner amb la naturalesa.