La màgia de Wes Anderson

Wes Anderson és un món i aquest fet li concedeix el mèrit de ser diferent, d’una fantasia i inventiva desbordant i meravellosament plasmada en l’estètica de les seues pel·lícules en el detall dels objectes, en la utilització del color, en tot el que envolta els seus sofisticats i creatius treballs i, per què no dir-ho, absurds, com a referent bàsic per als seus virtuosos experiments narratius i visuals. Asteroid City ens trasllada a una ciutat imaginada, molt vintage en la dècada dels anys 50, en ple desert i zona de proves nuclears, meteorits que donen caràcter turístic i fins i tot marcians que visiten un lloc per on transiten un gran nombre d’estrelles del cine a les quals no els importa ser només figurants en una pel·lícula de Wes Anderson.Una obra de teatre televisada el narrador de la qual ens va donant pistes sobre el seu exercici de construcció i ens transporta al seu torn a aquesta ciutat gairebé fantasma on s’alternen joves genis científics, militars, famílies acompanyants, actrius amb glamur i texans que han perdut el bus amb els pocs habitants del lloc. Tot un ventall d’incoherents individus.

Anderson ens col·loca en aquest desert americà però rodat a Chinchón temes musicals com l’Indian Love Call, de Slim Whitman –que apareixia en el Mars Attacks! de Tim Burton–, o inclou un Correcamins per una carretera poc transitada. A Asteroid City, el blanc i negre i el color s’alternen. Tot flueix i no importa el sentit de la història.

El que sorprèn és que cada pla, cada elaborat instant, és per emmarcar.